LÍMITS A LA CRIANÇA

Blog Acompanyament Familiar

Quan pensem en la paraula “límits”, sovint ens imaginem totes aquelles coses que per a nosaltres han estat els límits al llarg de la nostra criança i posterior desenvolupament. Quan parlo d’aquest tema a xerrades de famílies, a tallers oa les sessions d’acompanyament familiar, em trobo amb tot un seguit d’adjectius que acompanyen aquest concepte. A grans trets, i per resumir, els podria dividir en tres grans blocs:

  • Hi ha aquelles persones a qui els límits que els van posar, els semblaven coherents, adequats, comprensibles i amorosos. Aquestes són persones que, en general, no presenten gaire problemàtica amb el concepte “límit” i també –ha de ser per aquest mateix motiu– són les que menys em trobo en les meves activitats professionals. Quan si me les trobo, observo que la seva forma de vincular-se amb els límits –propis i aliens– és sana, ordenada i, encara que no sempre fàcil i clara, acaben manifestant les seves necessitats. Els seus límits són coherents amb allò que pensen i allò que sovint costa és, precisament, transformar el seu pensament en temes de criança quan aquest no té cura de la necessitat autèntica de la seva criatura.
  • D’altra banda, hi ha aquelles persones que quan els pregunto sobre els límits a la seva infància, em responen que no els recorden, que “bàsicament, no n’hi havia”. No acostumen a tenir memòria dels límits; ni dels amorosos, ni dels que no ho eren. De vegades em comparteixen que, en etapa adolescent, eren els típics que mai no tenien hora de tornada a casa, o que sempre podien fer el que volien. Sentien que els seus mapadres no patien pel que els pogués passar i, encara que alguns senten que era per una confiança gairebé adulta (que també és desordenada en segons quines etapes) que els tenien, la majoria arriba a connectar amb una sensació d’abandó en alguna de les seves etapes del desenvolupament. Allò que els seus amics valoraven com a “llibertat”, per a ells era més aviat absència d’estructura i seguretat. Per a aquestes persones, relacionar-se amb els límits pot ser força maldestre (dit amb molt d’amor i mim) en el sentit que, en no haver hagut de gestionar-se amb ells en les etapes més estructurals de la seva personalitat, els seus conceptes de llibertat i llibertinatge estan barrejats i confosos.urales de su personalidad, sus conceptos de libertad y libertinaje están mezclados y confundidos.
  • En darrer lloc, he volgut col·locar el grup més nombrós amb què em trobo en les meves activitats professionals: són aquelles persones que quan els pregunto sobre la seva memòria dels límits que van rebre, em miren fixament, sospiren, aixequen una -o les dues-celles i comencen a adjectivar els límits amb paraules tipus: autoritaris, incoherents, durs, dic”, “perquè jo ho dic, i punt!”, etc. Aquest tipus de persones han vinculat els límits amb un concepte totalitari, sense cap lògica i inesperables. En aquests casos -que ja us dic són la majoria amb què em trobo- és molt important tornar a aquells moments on, com a nens, rebem aquest tipus de “límit-càstig” per poder, d’alguna manera, reescriure la nostra història. Comprendre que els qui ens van ensenyar aquest tipus de límits podien no tenir altres recursos per gestionar certes situacions, ajuda en el camí de reconstrucció del concepte límit per a la criança dels nostres fills.

Fixeu-vos en aquests tres grans grups. No tinc un estudi fet, encara que seria meravellós poder observar com les diferències socials, culturals i històriques de cada lloc del món influeixen en el concepte de “límits” dins de la criança.

En quin d’ells et sents identificats? Com van ser els límits a la teva infància?

No és el mateix un territori sotjat per violència, inseguretat i guerra, que un altre amb un clima de confiança, pau i seguretat. De totes maneres, el que m’agradaria compartir-vos és, un cop assumit quin ha estat el nostre tipus de criança i amb quin grup ens sentim més identificats, que tinguem en compte la forma de gestionar els límits amb els nostres fills. Hi ha, de nou, tres possibles camins a prendre:

  • El primer de tots és aquell que, sigui perquè no en som conscients, perquè mai no ens hem parat a reflexionar sobre el tema, o perquè estem totalment d’acord amb el que hem rebut a la nostra criança, reproduïm fidelment el model adquirit. És a dir, que fem el mateix que ens van fer. Sense filtrar, ni qüestionar-nos altres vies, ni si els nostres fills realment necessiten aquest tipus d’acompanyament.
  • En el segon cas, i probablement a causa d’un gran enuig amb el que hem rebut en el nostre procés de creixement (ja sigui per absència de límits, o per límits en excés i rígids) tendim a col·locar-nos a l’extrem oposat al que ens van fer. posar-los de forma massa rígida o constant. Per altra banda, aquelles persones que van rebre límits excessius, autoritaris i sense lògica, poden flexibilitzar-se amb les seves criatures per no voler que “pateixin” el mateix i acabar sent massa tolerants, llibertins i absents en la seva estructura adulta.
  • L’últim dels camins és aquell que requereix més presència, esforç i maduresa. Consisteix a posar damunt la taula la nostra pròpia història per poder abraçar-la sense recriminacions. Fent ressò de la nostra temprança, podrem adonar-nos de quins han estat els nostres patrons per poder, així, transformar-los en allò que els nostres fills necessiten. De vegades pot ser més semblant al que vam tenir, d’altres pot estendre cap a l’altre extrem. El que sí que és cert és que repetint o polaritzant el que nosaltres rebem dels nostres mapadors només ajudarà a perpetuar el dolor que sentim. Si volem aconseguir nous resultats amb els límits, hem de poder fer servir nous recursos. I per això, molt sovint, es necessita un bon acompanyament que ens reflecteixi allò en què ens seguim emblanquinant o no veiem.

I tu, de quina manera tendeixes a reaccionar?

On t’encalles més amb els teus límits?

Si te interesa saber más acerca de cómo poder acompañar los límites en tu crianza, te invito a que vengas al DIRECTO del próximo Martes 22 de enero a las 21h horario de Barcelona. I si no et pots connectar però reps la nostra newsletter, t’enviaré poc després l’enregistrament del directe. Si encara no estàs subscrita pots fer-ho a través del formulari que trobaràs a la nostra web.

Pots connectar-te a:
FBK: https://www.facebook.com/psicologiarespetuosa
Instagram: @elisendapascualmarti
Quan? DIMARTS 22 de GENER DE 21H A 22H

Et veig aviat i feliç criança,

Elisenda Pascual

Compartir:

Artículos relacionados

La valentia de sentir

A vegades veig persones adultes que, amb molta atenció, observen i atenen les seves criatures, i que, a la inversa, s’observen i atenen poc a sí mateixes. La sensibilitat en la criança ens permet estar presents amb el que passa fora i amb el que passa dins nostre. T’expliquem com cultivar-la.

Blog Acompanyament Familiar

Educació sexual integral coherent

Ja fa uns quants anys que escoltem parlar de la importància d’oferir una Educació Sexual Integral a la infància. Cada cop són més les escoles,

Contacta