Les nostres àvies eren manades, i els nostres avis s’asseien a la taula a esperar que elles els portessin el que havien demanat, de vegades, fins i tot, sense paraules. Les coses s’aprenien a cops de dolor i la lletra amb sang entrava. nom de la cultura.
Estem tot just començant a visualitzar alguna cosa més que un model patriarcal, del qual venim.
En aquest trànsit d’una educació amb abús de poder, controladora, repressora una altra educació que concep la infància amb respecte pels seus processos vitals, hi ha certs aspectes que es posen damunt la taula. No tenim referents educatius de com estem exercint el poder actualment. L’autoritat sana no és la que posa la criatura i l’adultx en la mateixa línia jeràrquica -simplement perquè el segon va arribar abans i cuida el que va arribar després-, tampoc no permet que la criatura prengui decisions que no pot assumir per incapacitat (per manca d’informació, manca d’experiència, manca de noció del temps i de l’espai…). És la persona adulta la que limita el que decideixen els infants.
És sa que a mesura que les criatures guanyen autonomia puguin decidir aspectes que els incumbeixen, ajustats a les seves capacitats i sense passar-se a l’altra banda, on tot és de mantega, no hi ha límits i tot pot ser possible. Decidir certes coses, ajustades a la seva edat, insisteixo, els va bé per ser protagonistes del seu desenvolupament, apoderar-se, crear connexions neuronals que tinguin a veure amb l’aprenentatge de presa de decisions, i sobretot perquè aprenguin sobre les conseqüències de les seves accions.
Maria, de 14 anys, s’aixeca tard cada dia i perd l’autobús que la porta a l’escola. La seva mare la porta amb cotxe, perquè no arribi tard, la “pobre”.I ella, un dia més, atura el despertador i continua dormint fins a fregar el límit, perquè el seu inconscient sap en silenci que la seva mare, la “salvadora”, la portarà. Un bon dia la mare decideix no portar-la més, ja que s’adona que està robant la possibilitat a Maria de ser responsable i autònoma. Maria s’enfada molt i li diu de tot. Dóna per fet “l’ajuda” de la mare, gairebé una exigència que ha de ser complerta. La mare s’ha posat en el paper de salvadora i Maria s’ho ha cregut, sent la víctima que no pot fer res per si mateixa ai si no fos per sa mare! Compte! La Maria s’ha posat en el rol d’agressora el dia que la mare deixa de portar-la amb cotxe.
Cal que Maria passi pel tunel, aquest tub fosc ple de decepció per poder sortir a la llum de l’altra banda, havent plorat i enrabiat, de camí. Aquest trajecte, anomenat frustració, li ha permès confrontar la realitat amb la fantasia. Les coses no són com ella vol, i adonar-se’n la convida a acceptar-les com són, havent passat el moment adrenalínic de rebequeria natural, que permet l’aprenentatge.
Quantes vegades hem fet pels nostres fills i filles allò que podien fer per si mateixos?
Quantes sabates haurem lligat perquè era més ràpid fer-ho nosaltres?
Quantes vegades haurem canviat un pla, perquè a la nena no li venia de gust?
Quantes vegades haurem donat una explicació de com són les coses abans de permetre que ells hagen experimentat per si mateixos com les perceben?
Amb totes aquestes accions que emprenem “en nom de l’ajuda” fem entendre que el món és un lloc hostil del qual he de ser protegit, ja que no és possible sortir-hi i assajar, jugar, intentar, caure, aixecar-me, trencar, reconstruir, etc. Infondre por talla les ales a l’autonomia, i amb això s’instaura el patró de la dependència: fills grans que encara porten la roba setmanal que la mare se la renti, i ella ho fa perquè és “el normal”. Estem normalitzant la dependència?
Segurament hi ha un benefici que els propis fills depenguin dels seus pares. Tot el que fem és mantingut, perquè sortim guanyant en una part que compensa. És possible que com a progenitors ens sentim importants, útils, si els nostres fills ens necessiten. És possible que així ens estalviem acceptar que creixen i que volen. Si això és el que ens beneficia, estaria bé preguntar-nos quin forat interior estem omplint amb ells. Els fills no haurien de sentir-se culpables per créixer i alçar el seu vol.
També pot ser que estalviar a les criatures el dolor que comporta una frustració quotidiana, faci que el progenitor s’estalviï el dolor que se li actualitzaria al seu propi pit, el qual no es permet revisitar. Per això talla l’estímul que pot despertar aquella emoció adormida, retallant les ales expressives de l’infant que cria i fent-li afrontar només situacions d’èxit, on ser competent preval per sobre del “no m’ha sortit com volia, ho intentaré de nou” i que el que permet a l’infant i adquirir l’aprenentatge acomodat@.
Fins i tot també hi pot haver darrere de la sobreprotecció de la mare i el pare l’argument inconscient “com ho faig jo, no ho fa ningú” que amaga una ferida infantil de desconfiança: la por de fluir. Amb la qual cosa és més fàcil fer per lx hijx el que poden fer per si mateix, que esperar pacientment que ho faci i no surti com a mare o pare li agrada o en els temps que la seva impaciència pot esperar. Fins i tot pot ser més fàcil manipular-los perquè ho facin com la mare i el pare desitgen (compte!, dic desitgen i no necessiten) per evitar així un desacord i, per tant, viure una fantàstica oportunitat de diferenciació i individualització, necessàries per a l’autonomia.
Feliç criança,
Lara Terradas
