Un motiu de consulta més o menys freqüent a Psicomotricitat són nens moguts i inquiets. Un moviment que és excessiu per gran part de l’entorn. Dic nens amb “o” perquè gairebé íntegrament són nens. Com el gènere travessa l’expressivitat motriu és un tema al qual dono voltes, … però no en aquest escrit.
Cada criatura i la família són un univers propi, amb una individualitat i una història úniques. No hi ha dues famílies iguals, no hi ha dues criatures iguals i així ho entenem quan les rebem a la sala. Dit això, anomeno algunes característiques més o menys comunes: la tendència a ser invasius corporalment en la relació amb altres nens i nenes, la dificultat en viure la frustració, la necessitat de ser el primer, enuigs i frustracions freqüents i “explosions” de ràbia més enllà de l’etapa en què evolutivament seria esperat.
Quan una criatura en les edats primerenques en què ens referim aquí, de 3 a 7 anys aproximadament, mostra sovint la seva inquietud a través del moviment, la seva dificultat per transitar la frustració o per acceptar els límits amb persones adultes i petites, ens està demanant de la manera que potser us ajudem a parar, que us continguem. Contenir ve del llatí, “continere” que significa “mantenir unit”, és “tenir una cosa en si mateixa o al seu interior a una altra”.
És l’afecte i l’amor de la família la que acompanya la criatura a créixer i fa aquesta funció de sustentació, des dels primers moments de vida i en totes les etapes del desenvolupament. Per tant, és important acompanyar la família a revisar alguns aspectes que tenen a veure amb aquesta capacitat de contenció. Mirar si estan posant els límits necessaris, com es comuniquen aquests límits, ja que de vegades hi ha un excés de paraules, però no acompanyada d’una seguretat i fermesa interior, si des de les ganes de respectar els nostres petits ens estem excedint a deixar que decideixin sobre aspectes per als que encara no estan preparats, deixant-los un pes molt gran. Un altre aspecte important seria revisar quina relació i com s’acompanya aquesta pulsió agressiva que ens acompanya en tot el recorregut vital i que ens permet diferenciar-nos, autoafirmar els qui som i posar límits. Cal permetre l’exteriorització d’aquesta ràbia o energia agressiva sense fer mal a altres persones i reconèixer-ne l’emoció.
Moltes vegades, quan la família pot anar resituant-se i ordenant-se les criatures troben el seu lloc, troben l’estructura on poder ser continguts. Hi ha altres situacions en què, paral·lelament al procés que fa la família, és dajuda un espai perquè la criatura pugui expressar i elaborar tot això que li succeeix.
La sala de psicomotricitat funciona com un espai “transicional”. Aquest és un terme que elabora Winnicott, és un espai que transita entre allò real i la fantasia, un espai que l’ajuda a diferenciar-se, individuar-se i reassegurar-se. El nen o la nena poden posar a la sala a través del joc i lacció tot el seu món intern. L’expressivitat motriu del nen o nena és allò que expressa a través de la seva acció, del seu cos, del seu moviment, de les relacions corporals que estableix amb els materials, amb l’espai mateix, amb les altres persones, aquesta expressivitat motriu ens parla del moment present i també de la història de la criatura. Les persones adultes també parlem a través del cos i l’acció, però amb el temps hem anat col·locant més capes a sobre. Per als nens i nenes en aquestes edats és la forma natural de comunicació, el cos, l’acció i el joc.
La psicomotricista, a través d’un vincle segur amb la criatura, s’ofereix, mitjançant el joc com una companya mal·leable i plàstic simbòlicament, pot ser atacada, destruïda i transformada de mil i una manera en el joc mentre que a la realitat segueix segura i parment, amb uns límits clars.
Tinc a la memòria seqüències de nens que a la sala han arribat amb la imperiosa necessitat de fer lluites i baralles que hem posat en joc amb xurros, amb coixins i fins i tot cos a cos, sempre amb la premissa de no fer-nos mal. Nens que quan s’emocionen en el joc, té poc control sobre el seu cos, cauen amb freqüència, l’emoció els envaeix el cos. Amb la necessitat de ser personatges molt poderosos que sempre són vencedors. Poden jugar des del plaer i en un lloc segur aquesta manca de límits, aquesta omnipotència que de vegades és la màscara d’una vulnerabilitat amb què els costa connectar.
Aquestes lluites repetitives van transitant a altres jocs a mesura que les poden “esprémer”. El super personatge és ferit i creem un espai on guarir-lo, començant a connectar amb la part vulnerable, que es deixa cuidar i contenir. Altres vegades el personatge ha estat “capturat”, en una tela o amb coixins i s’ha d’escapar. La vivència de la tela o els coixins és una contenció física literal que el nen gaudeix dins del context de joc i que acaba demanant moltes vegades. Podeu jugar l’omnipotència i la necessitat de contenció, viure aquesta ambivalència. Els rols es van canviant, el “dolent” es transforma en “bo” perquè en realitat estava embruixat, el drac super poderós un dia és un drac petit al qual he de construir una casa i portar menjar. Apareixen més jocs a l’hamaca, tombarelles, salts i embolcalls. Tot això són exemples viscuts a la sala.
Aquells jocs de lluites que al principi hi ha molta necessitat de jugar i jugar fins a l’esgotament, d’una manera una mica repetitiva i rígida es van transformant en jocs més flexibles, creatius i tranquils. El cos es va relaxant, també el gest es relaxa i apareixen més rialles i plaer compartit. L’excés de velocitat i l’impulsiu van disminuint i deixen pas a un control més gran en el cos i el moviment. Hi ha més llenguatge i no tanta necessitat d’acció.
En definitiva, la relació i el joc a la sala tenen un efecte terapèutic, ja que permet a la criatura posar “fora” i transformar el malestar que sent “dins”.
A tot aquest procés també ajuda a fer que el context familiar tingui una mirada més àmplia i profunda del seu fill o filla. Aquesta comprensió més profunda els ajuda a mobilitzar-se internament ia ocupar el lloc que els correspon com a família.És important incloure també el context educatiu en aquest procés perquè puguin acollir i comprendre la criatura i acompanyar-la en el camí.
Alicia Apolo
Terapeuta Ocupacional
Psicomotricista en Educació, Prevenció i Terapia
Si et ve de gust compartir una mica més, us espero al DIRECTE del DIMARTS 10 DE DESEMBRE a les 21h horari de Barcelona al costat d’ALÍCIA APOLO, psicomotricista d’Acompanyament Familiar.
Pots connectar-te a:
FBK: https://www.facebook.com/psicologiarespetuosa
Instagram: @elisendapascualmarti
Quan? DIMARTS 10 DE DESEMBRE a les 21H
Pots seguir el meu Canal de YouTube “Elisenda Pascual Martí” per poder escoltar tots els altres vídeos que ja he enregistrat.
Et veig aviat i feliç criança,
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d’Acompanyament Familiar
