Si fem una ullada a la naturalesa dels vincles entre mares i fills i filles, sabem que es mouen entre una dinàmica d’aferrament i separació.
El propi desenvolupament psicomotriu del nadó ens va donant senyals que el vincle entre la diada mare-bebè es va transformant molt lentament (durant els 3 primers anys de vida del nen) d’un estat fusional inicial a un nou estat d’individuació, separació o diferenciació.
El part i naixement del nadó és la primera separació física i el naixement de la diada mare-bebè. Més endavant, al voltant dels 4 o 5 mesos, el nadó anirà intercalant moments d’estar estirat a l’esquena amb els primers voltejos. (l’o el nadó es gira i això li permet observar el món d’una altra manera, té el cap i el coll més lliure i les extremitats el sostenen). Després, arribaran els primers desplaçaments, reptant, gatejant. (el nadó ja s’allunya de nosaltres) i així, podríem seguir fins a la conquesta de la verticalitat al voltant dels 12 i 18 mesos.
Aquestes fites del desenvolupament psicomotriu i les que vindran, què ens diuen del nadó i de l’enllaç? “Puc separar-me de tu i explorar el món, justament perquè he sentit i interioritzat que et tinc”. I això no vol dir que la necessitat d’aferrament físic i emocional desaparegui, sinó que va deixant espai a la necessitat d’obertura i separació. Entrant així a la dansa d’aferrament-separació que constitueix els enllaços mare-bebè. Els bebès amb un desenvolupament sa, estan preparats biològicament per anar conquerint certa distància de la seva mare. I nosaltres, ¿ estem preparades per a aquests canvis? Quina és la nostra dinàmica d’aferrament i separació amb els nostres fills/es? Com estem presents quan estem i com estem quan no estem?
La idea que tinc ganes de transmetre, és que cultivar els límits i els moments de separació amb els nostres fills i les seves demandes, és un ingredient essencial per alimentar el desig d’estar presents quan estem amb ells i per garantir que els nostres fills no només tinguin un vincle únic i segur amb nosaltres, acompanyant, etc)i amb els seus iguals.
També sabem que per la nostra socialització de gènere, les mares i les dones ho tenim una mica més complicat en això de donar-nos el permís per atendre les nostres necessitats abans que les dels nostres fills i filles i sistema familiar. Però no és una cosa impossible.
I també sabem que és un tema complex, perquè com en la majoria d’aspectes en la criança, es barreja amb les vivències que vam tenir quan érem nadons i nens, amb les nostres creences i imaginaris actuals, amb les nostres vivències durant l’embaràs, el part i el postpart, en el lloc que ocupi cada un dintre d’aquest nou sistema familiar, en com deixant anar el seu petit/a a estonetes, i altres coses que entre totes podríem afegir segons la nostra història de vida.
El que sí que puc afirmar és que com a mares i dones, anar cultivant aquests petits moments d’absència perquè deleguem, de límit perquè deixem de voler satisfer tot allò que els fills demanen, de mirar una altra cosa que no sigui les necessitats dels nostres fills o sistema familiar ens aporta:
– Atendre la nostra necessitat de descans, relax i regeneració
– Atendre i fer florir els nostres desitjos més enllà de la criança
– Cultivar la relació de parella (si n’hi hagués) i les relacions d’amistats.
– Donar-nos l’oportunitat de rebaixar la nostra exigència com a mares.
– Cultivar la nostra connexió i contenció emocional que repercuteix directament en la connexió i contenció emocional que podem donar als nostres fills
– Salut mental en general per a nosaltres i per al nostre sistema familiar.
De vegades, des del paradigma de la criança respectuosa malentesa, en relació amb aquesta cultura nostra que tan poc cuida les necessitats de la diada mare-bebè i de les criatures, ens veiem atropellades a un excés de presència i perfeccionisme cap a la criança, que moltes podeu sentir que no acaba de funcionar.
Criar amb respecte no passa per ser les millors mares en tot allò que envolta la criança i saber de tot. Pot ser realment esgotador i desconnectat de la nostra pròpia essència. Per a aquelles que us ressonin aquestes paraules, us animo a provar, a “curi- siojar” en aquesta dinàmica de l’enllaç d’estar i no estar amb els teus fills i filles, per anar sentint i trobant què és el que et funciona i què no. Què és el que necessites i què no.
Eulàlia Solé Altimira
Terapeuta psicomotriu
