La reubicació de tot el sistema.
Sabem que la ma-paternitat suposa una transformació profunda a tots els nivells: psicològic, físic, relacional, familiar… Amb l’arribada d’una criatura, les nostres prioritats canvien, les nostres necessitats i els nostres interessos, fins i tot les amistats i relacions es poden veure condicionades a aquesta nova realitat que estem transitant, i solem sentir-nos més còmodes amb unes persones que amb unes altres. I en tota aquesta revolució, també vam quedar nosaltres i la nostra parella, marit o company de vida. Què passa amb la relació de parella quan arriba a la nostra vida una criatura? Què passa quan les cures, el cansament, la manca de temps propi, la lactància i la revolució hormonal (incloent l’oxitocina i la seva freqüent explosió amorosa) envaeixen la nostra vida? Doncs sol passar que la relació de parella, inevitablement, s’haurà de rubicar després d’aquest gran tsunami.
La parella, ja des de l’embaràs, entra en un canvi de cicle vital, de seqüència de recorregut evolutiu, que sol ser universal malgrat les diferents cultures (Ramírez Matos, 2020). Entenem, per tant, la família com un sistema viu en què succeeixen diferents etapes (Carter i MacGoldrick, 1989).
Amb l’arribada d’una criatura també arriba una identitat personal i sistèmica nova: de dona, filla, parella i home, fill i parella passem a incloure la identitat de mare i pare. És en aquest moment que moltes parelles afirmen prendre consciència de «família», i les seves famílies d’origen solen passar a un altre pla o un pla secundari. Aquesta nova etapa vital inclou un període que passarà, inevitablement, per estadis dequilibri i desequilibri, suposarà un repte que requerirà obertura, reflexió, comunicació i revisió tant individual com conjunta per arribar a poder satisfer la necessitat dels projectes individuals, de parella i de la família. Requerirà una adaptació per poder travessar aquesta crisi sistèmica.
Ambdós membres de la família veuran transformades, previsiblement, els seus diferents àmbits vitals (professional, laboral, social, familiar i de parella) a l’arribada del nou membre, adaptant-se globalment a les necessitats i ritmes de la criatura per poder-la col·locar al centre de les seves prioritats (Carbonel, s.f).
Així mateix, les relacions amb el sistema d’origen es veuran reacomodades per la nova situació, i poden succeir canvis importants i reajustaments propis, els quals poden afavorir o perjudicar els vincles establerts (especialment quan no es troba cura, suport i respecte cap a la nova identitat de mare i pare i l’estil de maternatge escollit).
Des de la visió de l’Ecologia de Sistemes Humans, seria desitjable que, durant aquesta etapa de màxima sensibilitat, la funció prioritària del pare o acompanyant sigui la de cuidar, facilitar i protegir al màxim la diada mare-bebè. mare-bebè. Aquesta nova realitat no té perquè desplaçar la parella de la mare, sinó que l’emplaça, la cita per al desenvolupament d’una altra funció, proposant-li un rol de vital importància com ho és la sustentació de la unitat mare-bebè. Crec que cal ressaltar que l’evidència científica ja des de fa molt, ha demostrat que els nounats necessiten fonamentalment les seves mares, ja que “l’hàbitat del nadó és el cos de la seva mare” (Nils Bergman).
Así, la misión de la pareja en este momento de establecimiento del vínculo entre la madre y el bebé, es fundamental. La madre puérpera suele encontrarse en estado de fusión con la criatura, y puede sentir la necesidad de sucumbir a la instrospección propia del puerperio, sintiéndose acoplada a los ritmos y necesidades del bebé y viviendo con dificultad el manejo de temas logísticos, tareas domésticas, cuidado de otros hijos o establecimiento de límites con personas de fuera. Estas tareas, idealmente, debería ser asumidas por la pareja (o persona que elijan), así como lo sería el respeto, empatía y aceptación hacia la recién madre. Esto no es una tarea sencilla, ya que partimos de unos mandatos culturales y sociales relacionados con la masculinidad y la paternidad que deberán revisarse individualmente para poder deconstruir los posibles pensamientos limitantes que pudieran interferir en este rol de protección y sostén tan necesario para la díada.
Hi ha, però, diferents situacions que poden dificultar aquesta disposició. Cal que cada família trobi la seva pròpia manera de transitar aquest període, sentint-se en llibertat per poder prendre les decisions que sentin adequades i necessàries per al benestar del seu propi sistema familiar.
Con todo esto, el área relacional, íntima y sexual de la pareja, tendrá que reajustarse también y adaptarse a las peculiaridades y características propias del momento, a los tiempos y a la nueva situación.
Moltes dones i homes expressen sentir alteracions en el desig sexual, en el seu libido i desig ja des de l’embaràs o fins i tot des de la cerca. Això és freqüent i font de preocupació en moltes parelles.
La subida de hormonas que sucede durante el embarazo, concretamente la progesterona y los estrógenos, puede conllevar una elevación del deseo sexual en la mujer. Al alumbrar la placenta, estas mismas hormonas caen en picado, y puede incrementarse la prolactina en caso de favorecer la lactancia materna, lo que posiblemente producirá una bajada en el deseo sexual en la mujer y una escasa lubricación, frecuentemente durante el período que dure la lactancia materna o, por lo menos, los primeros meses de la misma.
També s’ha vist que es pot produir una disminució en els nivells de testosterona en els homes que s’impliquen en la paternitat, (Lee Gettler et al, 2012) fent-los més sensibles a les demandes dels nadons.
A més de les hormones, la importància de la resta de factors serà també important: els canvis físics, els psicològics i emocionals i el cansament i manca de son marcaran en gran mesura el període postpart.
Afrontar la crianza puede ser una experiencia preciosa y llena de aprendizajes, y también puede generar inseguridades y miedos a uno o ambos miembros de la pareja. Todas las madres y padres, y especialmente lxs primerizxs, se cuestionan aspectos básicos como si el bebé se estará alimentando correctamente o cuál es el motivo de su llanto, y, en definitiva, si están haciendo las cosas bien. Esta inquietud sumada al cansancio, los cambios en las rutinas o sus nuevas responsabilidades hacen que, muchas veces, los ma-padres se vean perdidos y abrumados y que la nueva situación afecte a su vida en pareja.
Cal que tots dos membres de la parella siguin coneixedors dels factors anteriorment esmentats per comprendre les variacions que es poden donar en la relació, en la intimitat i en el desig sexual, i poder prendre consciència de possibles i revisar possibles sentiments de rebuig o abandó que puguin experimentar-se per no tenir la informació i comunicació necessàries.
Sin duda, esta transformadora etapa nos invita a revisar y modificar nuestros anteriores patrones de relación afectivo-sexual y es posible que sintamos la necesidad de encontrar nuevas formas, tiempos y prácticas para mantener el bienestar de la pareja y de cada uno de sus miembros.
Me gustaría mencionar que, el tipo de convivencia que había antes de la llegada del bebé, los distintos rasgos de caracter de los miembros de la pareja, los estilos de apego y la capacidad para gestionar una crisis van a marcar, sin duda, la diferencia. También lo van a hacer la intención y motivación para revisar y reajustar las propias creencias y dificultades para adaptarse a la nueva situación.
La comunicació, el suport, la paciència i el reconeixement mutu seran fonamentals per fer el camí més suportable i fer d’aquesta experiència una oportunitat de creixement individual i de parella.
No oblidis que un temps d’adaptació serà necessari, així com una dosi extra de compassió i afecte. Tot i això, si sents que és massa per a vosaltres, l’acompanyament psicològic especialitzat en l’etapa perinatal pot resultar de gran ajuda en aquest moment.
Iris Gómez, Psicòloga de l´equip d´Acompanyament Familiar.
Bibliografia:
– RAMÍREZ MATOS, E. (2020) “Psicología del Posparto”,Editorial Sintesis.
