Psicofàrmacs, una eina d’autocura

febrer 29, 2020

Els psicofàrmacs poden fer part d’un procés d’autocura de la salut mental

en totes les etapes de la vida, especialment en l’embaràs i el puerperi.

Hoy en día se habla mucho de la importancia del autocuidado y a menudo nos damos cuenta de lo difícil que es ponerlo en práctica en momentos de enfermedad, o cuando nos enfrentamos a grandes cambios vitales como los que conlleva la maternidad.

Buscando definiciones de autocuidado, he descubierto Dorotea Orem, enfermera norteamericana, que a lo largo de su vida profesional desarrolló la teoría del autocuidado.

M’ha resultat molt interessant descobrir aquesta autora, ja que la infermeria va ser la meva primera elecció professional abans de la medicina. Ambdues disciplines responen a la necessitat d’ajudar les persones quan no tenen prou capacitat per proporcionar-se a si mateixes la qualitat i quantitat de cures per mantenir la vida. També s’encarreguen d’identificar els problemes de salut i les necessitats reals i potencials de les persones, famílies i la comunitat. Feines que també em trobo dins del meu camp d’acció com a psiquiatre, però en l’àmbit de la salut mental.

Orem defineix l’autocura com un conjunt d’accions intencionades per les persones amb l’objectiu d’obtenir benestar, la recerca de la salut o el restabliment d’aquesta. És una conducta que existeix en situacions concretes de la vida i està dirigida per les persones sobre elles mateixes, cap als altres o cap a l’entorn, per regular els factors que afecten el seu propi desenvolupament i benestar.

Un dels supòsits que es desprenen de la teoria d’Orem, és que tots tenim la capacitat per cuidar-nos i aquesta autocura ho aprenem al llarg de la nostra vida; principalment mitjançant les interaccions que ocorren en les relacions amb altres persones. Per aquesta raó, no és estrany reconèixer en nosaltres mateixos pràctiques d’autocura apreses al si de la família, l’escola i les amistats.

Llegint Orem no puc evitar pensar en la salut mental a l’embaràs i postpart; moments vitals que permeten a les dones i al nucli familiar que s’està formant tornar a pensar i repensar què significa autocura i com posar-ho en pràctica a la quotidianitat. En aquestes circumstàncies, som responsables no només de la nostra vida, sinó de la vida que estem portant el món dins i fora del ventre matern.

Un dels aspectes psicològics fonamentals que succeeixen en el moment en què ens enfrontem a una ma/paternitat és el retrobament amb la nostra història personal, els nostres orígens. Ens interroguem sobre el futur, que volem per a nosaltres i per a la nostra família. Aquest procés és inevitable i influeix de manera més o menys conscient a la nostra vida, influenciant les nostres decisions, projectes, dia a dia.

A la maternitat, s’hi afegeixen molts altres factors que poden arribar a desestabilitzar l’equilibri tant de la dona com de la parella o l’entorn que acompanya. En aquest punt, és adequat preguntar-se Com podem tenir cura de la salut mental, especialment en moments delicats com l’embaràs o el puerperi?

L’autocura de la salut mental és responsabilitat individual i passa per l’autoobservació.

Des del meu punt de vista, el primer pas és poder-nos escoltar, parar esment al nostre cos: Som conscients que les emocions influeixen en la nostra salut física ia la inversa? Quant de temps dediquem a cuidar la nostra psique? Quin lloc té a la nostra vida un espai terapèutic professional?

Hi ha moltes maneres simples de cuidar la ment, per exemple: cuidar les hores de son que permeten al cos descansar i al cervell elaborar i metabolitzar les experiències de vida. Trobar moments per aturar, pensar, meditar i conseqüentment saber organitzar el temps. No descuidar els nostres objectius per complaure el sistema. Buscar alternatives. Tenir cura de les relacions interpersonals i prestar atenció a quines són per a nosaltres relacions tòxiques i potenciar les relacions que jo anomeno persones medicina, que ens donen benestar i energia positiva.

Des de la meva experiència en les situacions on emocionalment i psicològicament hi ha un col·lapse les persones solen reaccionar principalment de tres maneres:

1. Deixen passar els dies com si no estigués passant res. No s’hi atén el malestar interior.

2. Busquen alguna cosa que pot ser més o menys saludable, què alleugi la simptomatologia sense poder/voler mirar l’origen d’aquest malestar.

3. Inicien un recorregut de treball interior, de revisió, emocional i psicològica.

Cada elecció és respectable i els motius que porten a seguir cadascun d’aquests camins poden ser molt diferents. A parer meu, la psicoteràpia és l’instrument que permet aportar els canvis necessaris per restablir l’equilibri de forma duradora. Tot i això, hi ha vegades que això no és suficient. El malestar continua i els avenços són molt petits respecte a la situació de dolor viscuda. A més, hi ha afectacions significatives en les relacions amb els fills, amb els amics, amb els companys de feina i amb l’entorn mateix. Altres vegades, el malestar és tan gran que un camí de revisió personal no és possible, fins i tot pot arribar a ser contraproduent; la persona no és prou estable per poder revisar la seva història. O simplement, malgrat que hi ha un desig, per motius econòmics, laborals, logístics, no és possible una feina més profunda.

En aquestes situacions, s’obre la possibilitat d’un tractament farmacològic. Des de la pràctica professional que em competeix, la psiquiatria perinatal, si és una dona embarassada o puèrpera que es troba en les situacions abans esmentades, l’acompanyament psicològic és imprescindible.

Si mirem amb atenció el significat de l’autocura que vaig exposar al principi d’aquest text, els fàrmacs podrien ajudar a regular els factors que afecten el desenvolupament i l’activitat en benefici de la vida, salut i benestar. Són una eina més de tractament.

Però per què és tan difícil veure-ho així? Crec que influeix de manera rellevant l’estigma que avui dia segueix present respecte a la salut mental. Es relaciona el tractament farmacològic al boig, al manicomi, a persones destrossades, incapaços de poder fer la seva vida.

D’altra banda, hi ha un vincle molt estret del concepte de salut mental amb la voluntat de tirar endavant, com si realment la voluntat d’una persona fos el factor determinant per a la recuperació. He atès persones que han intentat de tot; des de canviar hàbits, dieta, feina, revisar la seva història. Persones que demostren una admirable força de voluntat fins a acabar esgotades perquè no han pogut, malgrat tot, aconseguir una serenitat. El desig, les ganes de poder aportar canvis a la vida són imprescindibles, però no són l’única clau per sortir d’una ansietat, una depressió, un malestar psíquic.

I finalment, hi ha por generalitzada en relació a la medicació psicofarmacològica. He escoltat mil vegades a la meva consulta preguntes com: M’hauré de medicar tota la vida? M’enganxaré a les pastilles? Deixaré de ser jo? Li farà mal al meu nadó?

Si és veritat hi ha medicacions que creen dependència i enganxen, però curiosament són els fàrmacs més usats i acceptats: les benzodiazepines, osija els ansiolítics que tots coneixem (Orfidal, Lexatin, Trankimazin, Diazepam) aquests que solen dir que si t’ho prens no passa res. A la meva manera de veure, aquestes medicacions si estan ben utilitzades poden ser molt útils, però sovint serveixen per baixar el volum a les alertes que el cos ens vol donar per avisar-nos que alguna cosa no està funcionant.

La medicació és una eina més de tractament. Sovint és la crossa de la psicoteràpia que permet progressar sense deixar passar tant de temps tant de dolor. Viure crisis d’ansietat o de depressió repetides pot generar una ferida, un trauma difícil després d’elaborar.

En algunes situacions la medicació és imprescindible, per mantenir una qualitat de vida millor, per no tenir recaigudes en les teràpies psicològiques. Com altres eines, són un complement fonamental. I això és encara més important a l’època perinatal. El moment vital més transformador en la vida d’una dona i d’una família, que per les pròpies característiques i magnitud pot portar a un desajust emocional inesperat i esquinçador. També a l’embaràs com en postpart hi ha medicacions segures per a la mare i el beu, que tant en la vida intrauterina i extrauterina ajuden a desenvolupar un vincle sa a la diada mare-nadó.

M’agradaria acabar amb un testimoni d’una pacient que ha demanat que es publiquin les paraules de manera anònima. La seva experiència ens pot ajudar a comprendre en primera persona allò que he volgut compartir amb aquest article:

“Vaig tenir depressió postpart. Quan va néixer el meu fill, no em reconeixia com a persona. De sobte només existia en el meu paper de mare, i jo no em reconeixia en res del que feia. M’he passat 5 anys aprenent a renéixer, a autoconèixer-me, a redescobrir-me. I no deixo d’aprendre a una, mai. Els primers moments d’aprendre, mai. Els primers moments de. la ment negativa quan estàs deprimida. La psicoteràpia i el ioga han estat el que realment m’han ensenyat a vèncer i acceptar el meu costat negatiu. que el temps d’aprenentatge sigui també de qualitat per a tu i per als teus”.

Susana d’Ambrosio

Metgessa Psiquiatra