Habitant un lloc sense nom

Relat d’una maternitat dissident

Fa dos anys vaig començar a formar part d’una família no normativa i em vaig sentir molt perduda. Tot i que la meva parella sempre ha estat al meu costat, jo no aconseguia entendre quin era el meu lloc.

Que difícil és transitar la maternitat fora dels guions tradicionals. Soc psicòloga i la meva família és reconstituïda. La meva parella és vidu amb 33 anys, la nena va ser criada en tribu des del seu naixement i, quan vaig aparèixer jo, em vaig haver d’adaptar als seus rituals i costums.

A mesura que generava un vincle més estret, irònicament, més insegura em sentia. Buscava referents que haguessin passat pel mateix, o grups d’acompanyament per a families dissidents, però no trobava res que s’assemblés a la meva vivència. No és habitual trobar persones que hagin viscut una història similar, afortunadament… Però, com a terapeuta, acompanyo moltes persones en contextos familiars alternatius, i sé que cada realitat viu el seu propi repte.

No soc mare biològica, però tampoc em sento madrastra; no m’identifico amb la figura d’una mare adoptiva. Participo activament en la criança, en les cures i en la construcció d’aquesta família. Habito en un complex “limbo” ple de matisos que ningú imagina ni pot veure. Sense una etiqueta social, la meva maternitat se sent invisible als ulls dels altres. I quan una experiència no té nom, tampoc és fàcil trobar un lloc on compartir-la.

Va ser llavors quan vaig decidir iniciar un procés terapèutic individual per entendre, transitar i integrar tot allò que estava vivint. Com a psicòloga sé que l’absència de referents i d’un rol definit pot generar molta incertesa, però viure-ho en primera persona va ser molt diferent de comprendre-ho des de la teoria.

He volgut compartir aquest relat personal per primera vegada perquè hauria desitjat amb totes les meves forces trobar algú, al començament del camí, que em digués: sé què sents i el que estàs vivint és molt complex. Així que, si la teva família i tu viviu una experiència alternativa a la norma, espero que aquest relat t’acompanyi i et doni veu.

Ens veiem al proper directe.

Ivet Vidal

Psicoterapeuta de família i parella

 

 

Compartir:

Artículos relacionados

Natura i salut mental infantil

(re)Naturalitzar la vida familiar a la ciutat Vivim envoltats de pantalles, asfalt i espais artificials. Passem gran part del dia en interiors: a casa, a

Qui pot triar què?

Sobre decisions petites i decisions grans Són les 8:50h d’un matí qualsevol d’un dia primaveral. Avui les criatures de l’escola fan una ruta literària pel

Contacta