Infants i adults aprenent a
travessar les nostres tempestes interiors
Hi ha èpoques en què visc enmig d’un camp de batalla. Com si, en qualsevol moment, pogués esclatar una bomba o aquell tret que activa un gran conflicte… A vegades em sembla que visc en un vaixell pirata: ambient carregat, olor de pólvora i aquella tensió que anuncia tempesta abans que caigui el primer llamp.
I quan aquest escenari el tens dins de casa… sí, podem dir que tenim un ‘petit’ problema.
Els meus fills, de tant en tant, em declaren la ‘guerra’. A mi i al món, però sobretot a mi. I jo,
innocent de mi, gairebé mai ho veig venir. És com si tinguessin una alarma
secreta que sona quan jo penso: “Avui serà un dia tranquil.”
Una mirada desafiant, un silenci ple d’intenció, aquella resposta impulsiva… i un reguitzell d’hostilitats en forma de crit, insult i un catàleg interminable d’ atacs possibles. I jo, com a mare, hi caic de quatre potes: m’indigno, m’enfado, m’avergonyeixo (perquè… sí, també em passa).
Llavors em venen pensaments com aquest:
—Però tu, marrec, què t’has pensat? Qui t’ha educat així? I ara què t’agafa? Tu no estàs bé. I jo què t’he fet?
Tots aquests pensaments apareixen quan tinc un petit pirata davant meu brandant una espasa.
Quan tens un petit guerrer cridant-te a l’orella, no sé vosaltres, però jo em poso en posició de
defensa: agafo l’armadura, un pal i em preparo per atacar. És el meu instint natural. Un instint que, al meu cas, competiria amb qualsevol videojoc: ràpid, visceral i amb el botó “respondre ja”.
I és que quan el meu fill m’està portant al límit de la paciència, això de respirar fons, parlar fluixet i mantenir la calma em sembla una proesa d’allò més difícil.
I sí: en aquell moment agafaria la criatureta i la penjaria de la làmpada del menjador durant una estona.
És broma, no ho faria. Però confesso que ho he imaginat més d’un cop.
Quan l’instint primari aflora és difícil no deixar-se emportar. I per això és tan admirablement complicada la tasca de criar, educar i contenir els nostres fills… i sobretot la nostra pròpia tempesta interior.
Quan un infant —o un adult— està enmig d’una batalla, més que un adversari necessita algú que l’entengui. Algú que li retorni la llum perduda: una llum càlida, suau… Algú que l’ajudi a expressar aquella ràbia que necessita sortir per algun canal.
A vegades ens toca fer de pont. De contenidor. De port segur. La única manera de desactivar el guerrer és deixar-lo expressar-se amb llibertat, comprensió i validació, oferint un lloc i un espai de respecte. I això no vol dir donar-li la raó, eh? Quan el meu fill em diu “mama, ets tonta” (o el millor de tot: “ojalà no fossis la meva mare”), no em passa pel cap dir-li “sí, tens raó, guapo”.
Però quan aconsegueixo no entrar en batalla campal, una bona resposta podria ser:
—Ostres, veig que estàs molt enfadat… em sap greu. Estic aquí per si puc ajudar-te.
I ens quedem.
Plantades i una mica panolis (perquè a vegades toca ser-ho), però aquesta manera de fer tan simple dona als nostres fills una incondicionalitat difícil d’explicar i fàcil de sentir: que els acceptem, fins i tot quan ells mateixos porten les butxaques carregades de pólvora.
I és que… què important és tenir un lloc on drenar la ràbia, l’enfado, la injustícia. Què faríem nosaltres, adults, si no poguéssim “cagar-nos en tot” de tant en tant? Deixar anar quatre renecs, instal·lar-nos uns dies en la queixa, tenir un mica de mala llet… És necessari per transitar canvis, prendre decisions i adonar-nos de coses que, sense malestar, potser no veuríem.
La diferència és que nosaltres tenim més eines (i més anys d’entrenament) per donar forma al malestar. Els nens… fan el que poden. Com es transforma el malestar quan encara no el puc ni comprendre? Quan no sé posar-hi veu? Quan no sé que es pot convertir en paraules, en sentit? Doncs surt com pot: de cop, imperfecte, incorrecte, incòmode… i amb molta energia, perquè ells encara no han après el mode “filtres”.
Jo ho reconec: a èpoques navego en mars convulsos. Són èpoques que venen després de la calma o de la desconnexió, moments en què connecto amb coses que han de canviar… i aleshores les resistències apareixen disfressades d’enfado. I és necessari que això passi.
I també és necessari trobar personetes que ens facin de mirall, que ens retornin la realitat amb tendresa, i que ens agafin la mà quan ens sentim “massa”. Que ens diguin:
—Et veig enfadada últimament. T’estimo igual, eh? Però… tot bé?
I, sobretot, que ens recordin que la guerra no és el final. És només una tempesta que, si la sostenim amb amor (i una mica de sentit de l’humor), acaba plovent cap a un dia una mica més clar.



