Esclarint conceptes
La criança és un camí ple de preguntes. No perquè estiguem perdudes, sinó perquè ens importen profundament les persones que acompanyem.
Volem fer-ho bé. Volem ser-hi presents, però sense anul·lar-nos. Volem posar límits, però sense fer malbé. Volem educar, però també tenir cura de l’enllaç.
I en aquest intent diari, hi ha situacions que es repeteixen:
- Les frustracions dels nostres fills i filles.
- L’ús de pantalles i l’accés digital.
- Les baralles entre germans/es.
- L’educació sexual des d’una mirada respectuosa.
En aquest article recullo algunes de les preguntes més freqüents que em fan les famílies que acompanyo, i comparteixo respostes que et poden ajudar a mirar amb més claredat i menys culpa.
Perquè acompanyar no és tenir totes les respostes, sinó estar disponibles per cercar junts les que necessitem.
¿ Com acompanyo la frustració del meu fill o filla?
La frustració no és pas el problema. El problema és com la vivim i acompanyem.
Quan els nostres fills i filles es frustren perquè no aconsegueixen el que desitgen o perquè els posem un límit, moltes vegades sentim la urgència de calmar, distreure o resoldre. Però… i si no es tractés d’evitar la frustració, sinó de sostenir-la?
“Això els ajudarà si jo els acompanyo a sostenir allò que senten”.
Aquest canvi de mirada és clau. Si em poso nerviosa, si ho prenc com una cosa personal, o si cedeixo per complaure el que m’estan demanant, no els estic acompanyant a construir recursos per sostenir aquest malestar.
Frustrar-se fa mal, sí. Però també ensenya que a la Vida, no sempre podem tenir tot allò que ens agradaria en el moment que volem.
I acompanyar no vol dir evitar, sinó estar al costat, amb presència, sense judici i sense pressa.
Què fem amb les pantalles?
Vivim envoltades de tecnologia. I encara que hi ha edats en què convé allunyar les pantalles el màxim possible, no podem pretendre que no n’hi ha.
Si ens posicionem des de la negació o la tecnofòbia (“la tecnologia és el pitjor que ha passat a aquesta societat”), el més probable és que els nostres fills i filles no ens expliquin el que veuen, el que consumeixen ni com ho viuen.
Per això, a partir de certa edat, ens cal acompanyar amb obertura i amb criteri.
Revisar juntes quins continguts consumeixen, per què els interessen, com els afecten.
Acompanyar no és prohibir-ho tot. Acompanyar és crear confiança per poder parlar del que veuen i senten sense por ni vergonya.
Com tractem l’educació sexual des de la infància?
L’accés a continguts sexuals passa cada cop abans. Al nostre país, l’edat mitjana d’accés a la pornografia és als 9 anys. És una dada alarmant.
Però això no vol dir que hàgim de parlar de porno des dels 7. Significa que, abans que arribin aquests continguts, hem d’haver construït una base sòlida:
- parlar de desig, plaer i consentiment
- diferenciar bon tracte de maltractament
- respectar els seus cossos i ensenyar a cuidar-los
- anomenar les zones íntimes i les zones públiques
- posar límits coherents i assegurances
L’educació sexual no comença parlant de sexe, sinó que s’inicia parlant de vincles, de respecte, de connectar amb el nostre cos, d’escolta activaI de cura.
Què faig quano els meus fills es barallen entre ells?
Tenir germans o germanes vol dir conviure amb un igual molt a prop. Això genera friccions, xocs, baralles i disputes quotidianes.
I no passa res. És part de laprenentatge.
Els conflictes entre germans són un entrenament real per a la vida en societat.
Aleshores, com acompanyar-los sense ser àrbitres?
- No prenguis partit si no cal.
- No obligueu a demanar perdó: el perdó, si no és sentit, no ensenya res.
- Anima’ls a expressar allò que no els ha agradat, allò que necessiten.
- Si són petits, ajuda a posar-hi paraules. Si són més grans, deixeu que resolguin a la seva manera.
Confiar en la capacitat per gestionar els conflictes és una forma de respecte. I sí, de vegades necessitaran ajuda. Però moltes altres, només necessiten espai.
Això de la criança respectuosa vol dir deixar-los fer el que vulguin?
No. Respectar no és cedir a tot.
Respectar és mirar el nen o la nena com un ésser legítim i complet, amb emocions, necessitats i límits propis.
La criança respectuosa no és permissiva. És coherent. És un equilibri constant entre sostenir, acompanyar i marcar límits clars des de la connexió.
No es tracta d’“educació emocional de conte”, sinó de com reacciono cada dia quan el meu fill i filla em molesta, em contradiu o em fa de mirall.
Perquè sí, criar és mirar-se al mirall constantment. I això no és còmode… però sí profundament transformador.
