Quina relació tens amb el teu cos? De (ab)ús o de respecte?
És poc comú que ens plategem com ens relacionem amb una part de nosaltres mateixos. veritat? Som el nostre cos. També la nostra ment i la nostra emoció.Al seu torn, no som res d’això, si no donis identifiquem del que fem, pensem i sentim.
Què opines sobre el teu cos? Quins sentiments tens al seu voltant? Com li parles? Com us escolteu? Com registres les sensacions que en provenen? Com permeteu que s’expressi? Com atens les vostres necessitats? Saps què necessita? Quina relació tens amb el mirall?
Et proposo que et preguntis com és la teva relació amb ell: ¿d’amor o de desamor? L´amor obre camps d´escolta, reconeixement, temps, inclusió, atenció-intenció i llibertat; el desamor porta sordesa, ignorància, pressa, rebuig, abandó i dominació.
En tota relació lliure es pot triar. Lelecció ve després de lescolta. Per això cal temps -perquè el llenguatge del cos parli, molt més lent que el de la ment-, atenció -per focalitzar-se- i intenció -per direccionar l’atenció.- En sentir el teu cos, pots abraçar incondicionalment el que et passa? rendir-te al que notes més enllà del que la ment digui (bé, dolent, lleig, bonic?). La grandesa d’una persona es pot veure en la seva capacitat per estimar el que viu.(Nietzsche)
En una relació de dominació n’hi ha una part que mana i una altra que obeeix. Em trobo cada dia en teràpia aquest tipus de relació, la tirania interior. La ment, estirant la corda per una banda i el cos i les emocions, estirant de l’altra. Deure versus voler. Et sona? La ment sol actuar com la comanda més d’aquesta tríada, controlant el lliure fluir corporal i emocional. La metàfora del carruatge explica aquesta relació: la ment representa el cotxer, els cavalls són les necessitats/desitjos (impulsos vitals) i el carruatge simbolitza el cos. El cotxer-ment dirigeix els cavalls-impulsos per moure el carruatge-cos. Quan el cotxer es posa molt exigent i sotmet els cavalls contínuament al que haurien de fer sense escoltar el que necessiten, el carro no llença. Si el deberisme domina la ment i es neguen els impulsos del voler/necessitar, el cos fa mal o malalta. La distància que hi ha en la relació entre el cotxer i els cavalls és la distància entre ment i instint (o quant hagis domesticat el teu animal intern) i es tradueix en salut corporal.
Aquesta distància es pot cultivar per diversos mecanismes. Per exemple: La desconnexió i les reaccions desviades: Aquestes cansadx i no t’atures? tens somni i menges? tens ansietat i compres? Una altra és la pressa: No tens temps per fer ioga, menjar sa, fer-te una migdiada? Una altra és el rebuig: El que sents no t’agrada? És incòmode i l’apartes de la teva atenció? El teu cos no és un lloc segur? (pot ser una conseqüència d’haver rebut tractes abusius) t’esforces per viure-hi fora com a manera de sobreviure? Una altra és la complaença: Poses sempre les teves necessitats després de les dels altres?
Tenir aquest tipus de relació amb la pròpia corporalitat és totalment comprensible en el marc d’una cultura patriarcal, que ens ha programat per cedir el nostre cos per ser estimats, reconeguts i acceptats. La domesticació patriarcal sobrevalora els resultats per sobre dels processos, justifica la violència per aconseguir fins, invisibilitza la sensibilitat, fa callar la força agressiva sana al servei de l’expansió, castiga allò que jutja com a negatiu, nega el dolor i la mort, entre d’altres. En aquests termes has après a viure també al teu propi cos. Jo li anomeno la relació robada. Tenir una relació patriarcalitzada amb el cos comporta posar-lo al servei de les metes de la nostra ment, fer-lo servir com un mitjà per aconseguir fins. Perdre la presència, la màgia d’estar connectat al que ets i sents en aquest preciós instant. Perdre la vivència d’habitar un cos viu en respiració, moviment i energia, espontani al moment present i guiat pel plaer (plaer entès la plenitud en allò sensorial). Això és perdre el cos.
A aquest tipus d’okupació del propi cos li anomeno cos-sacrifici, allò oposat al que anomeno cos-plaer. A la nostra cultura, habitar un cos-sacrifici és encara més probable si ets dona, a causa de la dominació ancestral del masculí sobre el femení. Ser dona i ser mare ja és l’equació top del rànquing per al cos-sacrifici. La maternitat és la tasca més complexa del món, comprometent tot el cos en les seves múltiples dimensions i amb un nivell de lliurament que resulta ser inversament proporcional al poc cas que se li fa a les esferes polítiques i socials. Aquesta manca de suport alimenta l’existència del cos-sacrifici. Esperes que et faci mal alguna cosa per cuidar-te? Són bons temps perquè trontolli aquest patró corporalitzat i per preguntar-te fins a quin punt la cultura s’ha ficat entre tu i la teva experiència corporal. Són bons temps per qüestionar si la criança respectuosa amb els teus fills ha estat poc respectuosa amb tu.
El motor del cuerpo-sacrificio vive en tu mente en forma de introyectos, creencias que te tragaste sin digerir en tu infancia como si fueran verdades absolutas. Estas ideas se instalan en la geografía física y energética de tu territorio corporal en forma de corazas musculares, que son anillos de rigidez hechos de tejido conjuntivo, músculos, arterias, venas, huesos y órganos como reacción a tu vida afectiva. Se construyen mediante la retención de la espontaniedad del movimiento, ocultan la historia de nuestras tensiones y tienen el poder de encapsular tu energía vital. Son la manifestación de la vida inhibida. ¿Cómo se forman? He aquí una situación que ilustra esta dinámica. Si cada vez que de niña querías gritar al enfadarte y esa reacción fue censurada por tu entorno (las niñas no gritan, por ejemplo), no tuviste más remedio que dirigir esa fuerza expansiva hacia adentro y atragantarla en tu cuerpo, quedando retenida en tus corazas musculares y éstas, a su vez, reteniéndote a ti. Todas las veces que nuestro animal interno ha sido negada de manera repetida y sin respeto por las necesidades vitales, la coraza se ha alimentado.
El treball terapèutic corporal permet poder accedir a la vida emocional inconscient gravada al cos, aquella que ha estat posada sota la catifa. És l’experiència afectiva prohibida la que ha empresonat el cos físic. El llenguatge del cos és sincer perquè es limita a les experiències que li han donat forma i pot anar més enllà que les paraules, que de vegades poden ser fins i tot un impediment per a l’emoció, la vivència i la memòria. Per alliberar la rigidesa del cos cal traspassar la cuirassa afectiva i deixar que expressi el llenguatge de vida en forma de moviment per a l’alliberament de l’energia vital reprimida. No n’hi ha prou amb la voluntat, perquè el cos no es regeix per ella. En aquest cas voler no és poder, sinó que l’alliberament ve a través de la respiració i moviments amb exercicis, dinàmiques i manipulacions que tenen la mirada posada en el descuirament.
Reich va descriure set anells/segments de la cuirassa muscular que es formen en moments concrets del desenvolupament evolutiu de la infància i que sensen diferents estats emocionals segons la zona del cos que comprometin. Segons fos la teva vivència plaer i displacer en els diferents moments evolutius has desenvolupat més un anell corporal o un altre que creen rigideses al teu cos adult i li donen la forma física que té. Cada anell s?ocupa de retenir un tipus d?expressió emocional. Tens dificultats per plorar? Podeu indicar tensió al vostre segment ocular. Fas bruxisme nocturn? Pot ser que l’anell oral estigui retenint emocions com la tristesa profunda, l’enuig, la desesperació, la còlera i la frustració. Pots demanar què necessites? Empasses coses que no dius? El segment del coll correspon a l’expressió i la comunicació d’allò que necessitem. Et costa d’acceptar les coses com són? L’anell toràcic t’impedeix obrir-te a la vida com és i guarda els records traumàtics de no ser acceptats com vas ser, amb la sensació de rebuig o abandonament. Pots sentir el plaer dels teus genitals? El segment diafragmàtic separa el cos entre amunt i avall i guarda l’angoixa, com a expressió del rebuig del plaer. Tens la necessitat de controlar-ho tot? L’anell abdominal guarda l’angoixa de separació i la por de ser abandonada, cosa que es tradueix en control. Sents que la teva ira és destructiva? Pot ser que el segment pèlvic contingui dificultats en la sexualitat.
En definitiva, perdre el nostre cos és perdre la nostra identitat. Ens hem cuirassat quan hem dit “no” a la vida, o sigui a l’amor i “sí” a la por, o sigui a la negació de nosaltres mateixos. Em motiva pensar que aquest procés de pèrdua serveix perquè ens retrobem més i millor. Crec que a la ferida resideix la llavor per al creixement, a la foscor batega la força de la llum. M’encanta pensar que el moviment de desenvolupament intern que estem caminant tantes persones en aquests temps és un far de llum perquè els nens i nenes vegin amb els seus propis ulls que els seus mares, pares, els seus texans, els seus àvies, mestres i cuidadors, obren les muralles del cos. Un cos, tancat a quin bagul, que custodia el tresor inspirador per a la humanitat venidora: la força del cor. La mateixa força que permet que habitas un cos lliure i menys supeditat a la dominació, la mateixa que permet crear societats amb les mateixes premisses: l’amor (vs la por), la unitat (vs la fragmetació), l’escolta (vs la tirania).
Lara Terradas
Psicòloga Col.15613
Terapeuta Corporal, Gestalt, Infantil i Familiar
Fundadora de +COS: Laboratorio psicocorporal para la vida fluida
