Hi ha situacions que desborden emocionalment una família. Parlo de moments durs com ara una separació, una malaltia o fins i tot la mort d’un familiar. Els adults amb la millor de les intencions volem que les nostres criatures no pateixin davant aquests fets, però de vegades això resulta impossible, i el dolor es converteix en un imperatiu per a tots.
Durant els anys que treballo com a Psicòloga m’he trobat amb moltes situacions on les famílies que acompanyo han passat per un d’aquests moments i, com és del tot comprensible, han acudit a la consulta preguntant si hi ha alguna manera d’explicar a les criatures la situació dolorosa que s’està vivint a la família sense que pateixin.
I la veritat és que aquesta petició és complicada de complir-se perquè és normal que les criatures s’espantin i sentin tristesa. I el cas és que és lícit que la sentin, com igualment lícit és que els adults també ens espantin i ens facin mal al cor les situacions dures de la vida.
Les emocions són una realitat i són una realitat DIGNA. I quan les emocions les volem amagar o camuflar o negar generen més confusió i més dolor.
És per això que cal que abans de plantejar-nos “què” volem explicar a les nostres criatures indaguem “des d’on” ho volem explicar. I per poder fer aquest pas és important que els adults connectem amb la nostra por i la nostra tristesa i ens fem els seus amics, és a dir: els reconeguem. Perquè justament quan les criatures escoltin la notícia dolorosa el que més necessitaran serà tenir un espai cuidat on poder SENTIR i MOSTRAR el seu dolor.
Quantes vegades m’he trobat amb mares i pares que creuen que les emocions poden ser perjudicials per a les criatures. Parlo d’emocions categoritzades com a “dolentes” com la tristesa o la ràbia. Que si les criatures les mostren i les expressen es desbordaran i generaran el caos o fins i tot que els traumatitzarà.
Que mal enteses que tenim les emocions! I quanta dignitat hi ha.
M’agrada molt explicar que sovint confonem ser “forts” amb ser “durs”: La DURESA és la conseqüència d’haver-nos bloquejat les emocions, de no tenir el permís intern per sentir-les. És com una cuirassa que ens desconnecta internament i ens torna rígids. La FORTALESA, en canvi, és un estat de connexió amb el nostre cor, un “sí” intern en què ens donem el permís per poder sentir les emocions de la Vida.
És cert que les emocions ens fan vulnerables, però la vulnerabilitat no ens incapacita per continuar sostenint una profunda solidesa interna. I aquesta és la gran diferència entre les persones “dures” i les “fortes”: que les segones han cultivat un preciós espai intern on sostenir-se.
Així doncs, els adults tenim una tasca importantíssima: hem de fer una mirada interna. Sovint proposo a les persones que vénen a la consulta que prenguin un espai de temps per escoltar-se en aquests moments tan durs de la vida, connectar amb la tristesa i dir-se a si mateixes: “estic molt espantada, i aquest dolor el tinc el cor i el portaré fins que aquesta situació es resolgui dins meu. I m’escoltaré i atendré aquest dolor mentre estigui.e esta situación se resuelva dentro de mí. Y me escucharé y atenderé este dolor mientras esté.”
Aquí comença tot. Aquest és el quilòmetre zero on s’inicia el camí: quan podem fer-nos amics d’aquesta por. Perquè aquesta amistat serà la base mitjançant la qual les nostres criatures podran viure amb confort la notícia que us donarem. Tot ha d’estar encaminat a acollir aquesta tristesa i aquest dolor. I no pas a camuflar-los.
De vegades ens oblidem que la manera com els adults vivim les emocions servirà d’exemple a les nostres criatures per anar construint la seva pròpia manera de viure-les i entendre-les. La psicologia sistèmica parla llargament d’aquest fet: els “patrons” que utilitzem per interpretar i viure les emocions ens són transmesos dins de la família.
És per tot això que necessitem obrir el cor davant de la tristesa. Reconèixer-la i acollir-la tendrament i amb molt de compte. No a tancar-nos per amagar-la o maquillar-la. Perquè en la mesura que els adults aprenguem a mirar les emocions ia caminar des del cor atorgarem les eines necessàries a les nostres criatures perquè elles mateixes puguin anar construint el seu propi espai intern on arrelar-se davant de qualsevol circumstància de la Vida. Què millor llegat que aquest els podríem lliurar?
Elisenda Roig Solé
Llicenciada en psicologia, especialitzada en psicologia sistèmica. Formada en Pedagogia Sistèmica. Postgrau en Constel·lacions Familiars i Organitzacionals. Pratitioner en Programació NeuroLinguística. Psicoterapeuta i docent.
