En aquest article m’agradaria reflexionar i donar visibilitat a alguns dels desafiaments que fan referència a l’adopció.
Actualment, les famílies tenen accés a un acompanyament psicològic gratuït abans, durant i després de l’adopció, facilitat per les entitats que les gestionen. Tot i això, de vegades no n’hi ha prou per a les famílies, que al llarg de la criança se senten perdudes i desesperançades davant els múltiples desafiaments que travessen després de l’adopció.
És imprescindible treballar a nivell terapèutic amb les famílies adoptives, ja que tant passat com present s’entremesclen a la història familiar. Un dels objectius principals en teràpia al llarg de la criança és integrar les figures maternes/paternes.
Els fills donats en adopció s’enfronten a una doble força que contínuament els llença per a un dels costats. Com si la família biològica estigués estirant una banda de la porta i la família adoptiva estirés de l’altra. D’una banda la nostàlgia del passat i de l’altra l’esperança i el desig de canviar el futur. Aquestes dues forces estan sempre actives dins seu.
En ocasions els fills/es adoptius poden experimentar conflictes de lleialtats, i és difícil per a ells expressar els seus sentiments i la seva curiositat sobre la família biològica. Per al fill/a, no manifestar el seu patiment és una manera de no trair ni decebre els pares i ser agraït per haver-los donat una nova vida. És imprescindible oferir un espai d’escolta i comprensió sense tabús ni judicis per parlar de la família d’origen i donar cabuda a parlar d’aquesta mare/pare real o imaginat, de la fantasia que han creat al seu voltant, de la vida, de les dificultats, de les circumstàncies en què els van donar en adopció, etc.
El relat que té instaurat la família adoptiva sobre perquè es va donar el fill en adopció és crucial per desenvolupar-lo. La idea d’haver lliurat un fill/a amb l’objectiu de confiar-ho a millors cuidadors no té la mateixa repercussió que la idea d’haver estat abandonat. Hi ha autèntiques tragèdies darrere de moltes adopcions, però és sanador per a ells indagar en la seva història i poder afavorir que la narrativa darrere del seu lliurament sigui encaminada a preservar l’enllaç. La psicoteràpia és una vivència que pot ajudar a construir una nova història i una nova atribució de significat a aquests fets de la vida.
A l’etapa de l’adolescència especialment poden sorgir molts conflictes a nivell identitari en els fills adoptats. En aquest moment es construeix la identitat i els orígens prenen pes a la definició del valor personal propi. Qui sóc jo i què diu la meva història de mi? És important connectar el possible malestar i/o els símptomes que tinguin la història dels seus orígens. Entendre la manera de vincular-se que tenen ells amb la família, i la família amb ells. Què fan els fills/es quan estan enfadats, decebuts, tristos?, com acullen els cuidadors aquests conflictes? Molts fills/es adoptats experimenten els conflictes com una possible ruptura de l’enllaç. En aquesta reactualització traumàtica, el seu cos entra en alerta i reacciona de formes que poden ser agressives, perjudicials o perilloses. Unes figures estables emocionalment poden permetre al fill/a gaudir d’una vivència d’aferrament sa i estable que serà molt reparador per a la seva vida.
Finalitzo aquest article amb aquesta preciosa metàfora del Dr. José Checa, que parla de l’adopció com un fill “Lliurat com un tresor, com quan una barca està a punt d’enfonsar-se al mar i entregues a una altra barca el més preuat que tens”. L’adopció té molts reptes, però obre la finestra a construir en família un vincle únic i molt especial.
Ivet Vidal, psicòloga infantojuvenil i familiar. Membre de l´equip d´Acompanyament Familiar.
Fonts de les dades:
- Cancrini, L. (2021). El desafiament de l’adopció. Crònica d’una teràpia amb èxit. Morata.
- Protocol de “PSICOTERAPIA CON FAMILIAS ADOPTIVAS” a càrrec de Joana Alegret, Josep Checha, Iolanda D’Acenzo.
- Cancrini, L. (2023, octubre, 27 y 28). Seminari: El desafiament de l’adopció. Barcelona.
