Acompanyar l’agressivitat infantil amb recursos psicomotrius
L’agressivitat infantil (a l’etapa dels 0 als 6-7 anys) sol ser una de les expressions amb què mares i pares i professionals de la petita infància se senten amb menys recursos i sobrepassats a l’hora de comprendre-la i acompanyar-la. La psicomotricitat Aucouturier, en el seu vessant educatiu, preventiu i terapèutic, ens ofereix una mirada de l’agressivitat infantil orientada a no negar-la ni reprimir-la, no jutjar-la ni deixar sol la criatura que l’expressa. Partint de la idea que és una necessitat infantil disposar de moments, espais i adultes disponibles i segures per poder jugar-ne l’agressivitat, em centraré a conèixer breument la naturalesa de l’agressivitat infantil i explicar com es pot jugar segons l’edat. Tenir la disponibilitat per jugar la seva agressivitat és un canal fantàstic per connectar i enfortir el vincle amb les criatures, ja que els ajudem a conèixer aquesta energia, els donem un marc per saber què poden i què no poden fer-hi i afavorim posar-la al servei de la seva salut i de la construcció de relacions basades en el bon tracte.
Què entenem per agressivitat infantil?
Seguint la mirada de la Psicomotricitat Aucouturier, direm que l’agressivitat infantil forma part d’un impuls vital/pulsió que integra dos moviments oposats, però complementaris: la pulsió d’aferrament, al servei de l’expressió de l’amor cap als altres, de la unió, la cooperació, la partinència a un grup i la pulsió de domini, la pulsió de domini de la protecció, de la defensa, de l’expressió de límits i de satisfacció necessitats. Per tant, ens pot servir entendre que l’agressivitat infantil és el canal que tenen els nens per expressar emocions i necessitats perquè no tenen el llenguatge verbal suficientment desenvolupat, ni la consciència de si mateixes, ni la capacitat de regular els seus impulsos més primaris. També ens pot ajudar, entendre que aquesta energia agressiva necessita ser jugada i acompanyada, és a dir, no els podem deixar sols i soles, inicialment no s’autoregula. Es coneix i es regula mitjançant la relació quotidiana amb els adults referents. Important no confondre’ns que com l’agressivitat infantil és una cosa saludable, no hem d’actuar i aturar els cops, paraules, etc que fan mal a les altres nenes, a les adultes, als materials, animals, a si mateixos.
Com es manifesta segons l’edat i com podem jugar-la?
En llenguatge psicomotriu diem que l’agressivitat necessita ser jugada, simbolitzada i reglada perquè la seva expressió més primària o impulsiva i sense consciència es converteixi en una eina sana i segura per a una mateixa i per cultivar les relacions humanes. Segons l’edat de les nenes, podem crear contextos lúdics, perquè els nens expressin la seva agressivitat sense fer-se malbé i sense fer malbé. En aquest sentit diem que els nens necessiten que les adultes estiguem disponibles, ia partir d’aquí ESCOLTAR les seves demandes o propostes de joc.
Així, es poden identificar 3 fases d’expressió de l’agressivitat i l’acompanyament:
• La fase primària o presimbòlica ( dels 0 a 3 anys)
Les criatures es troben en aquesta etapa de viure i sentir el seu cos, a través del moviment i l’exploració dels espais, els objectes i el cos de les altres persones. Aniran construint les bases de la consciència i coneixement del propi cos, capacitats i límits. Aquest incipient jo es va constituint, a partir de l’enllaç amb les figures maternes/paternes. És l’etapa on el nen comença a expressar la seva força, els primers nodes, primeres rebequeries, etapa egocèntrica, impulsiva… Aquí, deixarem que el joc pulsional també pugui desenvolupar-se: destrucció de piles de coixins, trencar o destruir material adequat per fer-ho (com a paper de diari, lluites amb coixins i el joc de lluita cos a cos). Aquesta etapa és ideal per aprendre amb el cos l’autocontrol de l’agressivitat. És un aprenentatge corporal. La lluita jugada amb l’adult, cos a cos, és un gran recurs per desenvolupar la capacitat agressiva juntament amb l’empatia, ja que també apareixeran els límits (això em va bé, això no, més fort, més fluix… per poder seguir jugant hi haurà d’haver una escolta interna i externa).
• La fase de simbolització ( dels 3 al 6 anys)
En aquesta etapa, amb l’augment de les capacitats físiques també augmenta la necessitat física de lluitar, però amb el desenvolupament del llenguatge emergeix la possibilitat d’integrar l’agressivitat en un context simbòlic. És un moment en què les emocions dels nens en la relació amb els seus iguals, i també amb els adults referent, segueixen sent intenses. És un moment en què apareixen les pors maduratives. Les nenes solen sentir plaer o por en transformar-se en personatges fantàstics que lluiten contra obstacles, personatges que encarnen la foscor, el mal, les situacions de perill… Pere Juan Duque explica: “El joc simbòlic, intens i acompanyat és un mitjà privilegiat perquè s’expressi l’agressivitat, que moltes vegades té un gran component. separació emocional de la figura materna, la qual cosa implica una sèrie d’emocions molt intenses i profundes: por, ràbia, rivalitat, etc. El joc simbòlic facilita l’expressió i l’elaboració d’aquestes emocions. penses i sents no és dolent, pots expressar-ho en forma de joc.”
• La fase reglada ( a partir dels 7-8 anys)
Els infants es troben en un moment en què la impulsivitat i el plaer pel moviment pròpia de les etapes anteriors va cedint cap al plaer per la concentració, pels jocs reglats, esports concrets, dansa, arts marcials. Així, doncs, aquest tipus de pràctiques seran un nou recurs adequat a la seva edat per continuar coneixent i canalitzant l’agressivitat de manera saludable. Potser són els recursos que més ens sonen a les adultes, perquè són molt semblants a què disposem nosaltres per a aquest fi. Acompanyar el joc pulsional de les nenes és també una finestra per indagar la relació amb la nostra agressivitat. És una oportunitat per escoltar el nostre cos: quines sensacions físiques i emocionals ens desperta aquesta energia. Si sentim plaer o sensacions desagradables, desbordament, acceleració, bloqueig. És important escoltar-se i respectar-se una mateixa i decidir fins on ens impliquem. I alhora, també és recomanable detectar si necessitem ajuda perquè ens supera en excés.
Eulàlia Solé Altimira
Psicomotricista
