Ja sabem que a la biografia de qualsevol persona adulta no només hi ha bons moments sinó també ferides, no-permisos, frustracions, no-reconeixement. Les memòries emocionals d‟aquestes vivències configuren el contingut del nostre cor.
Quan acompanyem una criatura invoquem involuntàriament tot aquest bagatge de memòries emocionals i les posem al servei de la criança i del nostre maternatge.
L’absoluta relació que hi ha entre les meves emocions i les emocions de la meva criatura fa imprescindible que per acompanyar conscientment el meu fill hagi d’acompanyar-me conscientment a mi mateixa.
Aquesta exploració cap a dins em convida a construir eines conscients per estar a PRESÈNCIA davant la meva criatura.
A veces, cuando una madre o padre viene a mi consulta y me comenta que no soporta un comportamiento de su hijx yo le suelo preguntar “¿tu te sientes reflejadx con este comportamiento de tu hijx?” Y la mayoría de veces la respuesta es afirmativa: “sí, yo soy igual, y me da rabia ver esta parte de mí mismx en él/ella”.
L’estat de presència no només implica estar en cos present per a la meva criatura, sinó també poder escoltar i reconèixer allò que m’està mostrant com una cosa que és lícita, desvinculant-ho de la meva emoció, i sense prendre’m-ho com una cosa personal.
Prendre’s com a personal un comportament de la nostra criatura és un nus que es pot desenredar, per descomptat, però necessitem una bona dosi de consciència.
Una segunda pregunta que hago en consulta ante este tipo de situaciones es “cuando eras pequeñx, ¿cómo te trataron tus mapadres ante esta conducta tuya?”, y otra casi más importante es: “y hoy en día, ¿cómo te tratas tu?, ¿te tratas con buenas palabras?, esta conducta que no te gusta ¿te la estás acompañando con amor, o te estás maltratando?”.
És fàcil deduir que si estem internament en guerra amb el mateix tret de caràcter que ens mostra la nostra criatura ens sigui profundament complicat acompanyar-la amb una actitud lliure de judicis i emocions viscerals. La nostra guerra interna és de la mateixa grandària que la guerra externa que exercim amb els nostres fills.
Aquesta relació tan directa és la que fa imprescindible estar en constant “mirada cap a dins” quan acompanyem els nostres fills.
A hores d’ara de l’article ens pot sorgir la reflexió següent: “amb aquesta actitud de consciència interna es pot arribar a ser una mare/pare perfecte?” I la resposta categòrica és NO.
I dic que no perquè simplement la perfecció no existeix. La perfecció és un estat que té més a veure amb idealitzacions de la MENT que no pas amb l’autèntica vivència de la REALITAT.
Voler arribar a la perfecció només ens empresona dins de conductes rígides i de maltractament intern cap a nosaltres mateixos. La “bona” actitud de perfecció té més a veure amb no desvincular-nos del present i, sobretot, d’estar ATENTX a allò que ens passa internament.
Ens podria semblar que mirar a dins nostre és sinònim a entrar en la foscor i l’ombra.
Però la veritat és que també hi ha grans tresors quan gestem aquest compromís amb el nostre interior.
El viatge intern en què m’escolto i m’acompanyo per poder escoltar i acompanyar és un regal que no només oferim a les nostres criatures, també ens ho oferim a nosaltres mateixes. Estar disposades a comprometre’ns en aquesta actitud de constant revisió interna és el timó que ens permet conduir a poc a poc el nostre vaixell familiar a bon port en aquest viatge tan bonic i complex de la criança.
Elisenda Roig Solé
Llicenciada en psicologia, especialitzada en psicologia sistèmica. Formada en Pedagogia Sistèmica. Postgrau en Constel·lacions Familiars i Organitzacionals. Pratitioner en Programació Neurolingüística. Psicoterapeuta i docent.
