Naixem amb una manera d’estar i de reaccionar al món intern i extern, és el nostre temperament. Plorem més a menys, mengem més o menys. Tenim una energia de més moviment o de més repòs. Dormim més o menys. Ens molesten més o menys els llums, els sorolls, les textures. Aquesta condició de base amb què naixem sorgeix de la combinació de diversos factors: la genètica, com hem estat de (in)còmodes en la gestació, com hem nascut (o ens han nascut) i quines memòries de vides passades portem a aquesta. El temperament no és un destí, com diu Evânia Reicherten el seu llibre “Infància: l’edat sagrada”, i no determina la personalitat que construirem després. Per exemple, haver plorat molt quan érem nadons, no vol dir que ho continuarem fent a l’adultesa.
Com eres quan vas néixer? Com són o com eren els teus infants en aquesta primera fase del desenvolupament?
La qualitat de la cura que rebem en el primer any i mig de la mare i el pare ens fa sentir i creure quant benvinguts som a aquest món. Si les nostres expressions emocionals (enuig, tristesa, frustració, alegria, sorpresa…) i necessitats (afecte, sosteniment, mirada, gana, set, fred…) són rebudes, enteses i tenen una resposta prou bona (que sigui acord i empàtica al nostre sentir) entendrem que som mereixedors de la Vida. Aquesta vivència interna serà la base de la casa de la nostra personalitat adulta. Estem desenvolupant la funció pròpia de l’impuls tendre, el qual ens permet reconèixer els estats que ens passa de pell cap a dins (enuig, relax, gana, set, cansament, curiositat), en el paisatge intern de la nostra intimitat. Permís de ser, sentir, existir, necessitar i tenir aquestes necessitats cobertes.
Quan el nostre plor és una molèstia per als qui ens acompanyen o estan estressats/deprimits/ absents, etc. i tenen poc temps de presència “de la bona” envers nosaltres, l’enllaç que teixim no és un lloc de seguretat. Forgem la creença que en aquesta Vida ens hem de tancar perquè no ens facin malbé les relacions amb els altres. Quan creixem pot ser que siguem tímids i les relacions amb els altres s’associïn a tensió al cos ia l’ànima. A més, tendirem a creure en el subterrani del nostre inconscient que les nostres necessitats no són importants, assentant-nos sobre la base del sentiment de no merèixer rebre.
Com atens tu les teves necessitats? Què et diu això de com fossin ateses per la teva mare i el pare? Per exemple, per quan estàs cansada? I com a reflex a això Com atens les necessitats dels teus fills? Sacrifiques les teves automàticament per atendre les seves?
Quan una necessitat infantil es queda per satisfer busca la seva compensació al llarg de la Vida, i és quan a l’adultesa ens passem la vida ensopegant una vegada i una altra amb la mateixa pedra, fins que anem a teràpia (per exemple) i podem posar nom a la pugui. Si quan ploràvem, el nostre plor no va trobar resposta, podem créixer amb la creença que algú encara m’ha d’atendre, i ens quedem esperant, sense saber-ho conscientment, que algú ens salvi. Aquest algú a l’adultesa se sol anomenar parella. Aleshores som adultxs que ens movem per la Vida creient que el món ens deu alguna cosa. O ens fem servir intentant tapar aquesta sensació de manca d’amor primari amb qualsevol cosa que ens l’ompli, el que anomenem addicció. Pot ser fumar, beure, anar de compres, menjar, dependre a altres, treballar, tenir sexe, fer esport… Tots som addicts a alguna cosa, en menys o en més mesura. O sigui que busquem posar aquesta ansietat que desperta aquesta carència afectiva inicial de la Vida en mans d’un bàlsam que no bressol aquest buit existencial. Es pot sentir en forma de bola a l’estómac, de nus a la gola, d’abisme al pit, o altres expressions corporals que es dibuixen a la nostra consciència si ens parem i sentim. Una manera de no sentir-les és no parar i omplir-nos del que sigui per anestesiar-nos.
I tu, a què estàs enganxat? Reconeixes les teves addiccions quotidianes? Reconeixes l’angoixa que hi ha sota el que tapes?
Més endavant en el nostre desenvolupament evolutiu, de l’any i mig a tots tres, quan ja comencem a ser més autònoms a caminar, a dir que “no” ia sentir-nos éssers separats de les nostres mares exercim el dret de desplegar l’impuls agressiu, per anar cap al món i explorar-lo. En aquest moment vam sortir de la cova fusional que compartíem amb la mare i vam començar a tenir ulls per al pare o l’altra persona que ens cuida. La presència d’un tercer tercer ens convida a sortir de la simbiosi inicial amb la mare ia individualitzar-nos, o sigui, a sentir-nos pensar com a éssers amb voluntat pròpia.
Et sona d’alguna cosa el “no” per tot dels teus fills? I tu, pots dir “sí” a allò que vols i “no” a allò que no vols? Com acompanyes el teu fill quan diu “no”?
A la nostra gesta per fer-nos éssers individuals, més enllà dels desitjos de la mare, el dret a la rebequeria i al “no” són sans. Si hem rebut el permís d’enfadar-nos i oposar-nos a les nostres figures de cura principals, segurament d’adults podem ser assertius i coherents amb nosaltres mateixos en allò que permetem ia allò al que posem límits. Si en canvi, hem sentit que una força més gran que nosaltres ens atropellava, eclipsava, desvaloritzava, aixafava (i tots els verbs que tenen a veure més amb una domesticació patriarcal de la nostra cultura que amb una educació que respecta els processos de vida) llavors, és probable que ens moguem entre els patrons d’obediència/rebel·lia, o sigui porus de la pell fàcilment. Això es pot veure en tendències quotidianes que van, com un pèndol, oscil·lant entre les actituds d’evitar els conflictes sigui com sigui o enfadar-nos/sentir-nos molests per tot allò que no ens agrada. Aquí la culpa, una herència de la religió judeo-cristiana, pren protagonisme. Ràbia i culpa són les dues cares de la mateixa moneda.
Et sents culpable quan t’enfades? No t’enfades per evitar sentir culpa?
I què sents i fas quan els teus fills s’enfaden? Saps com es maneja la culpa per expressar-se lliurement?
Avançant en desenvolupament evolutiu ve una etapa en què sentim plaer des de la nostra energia genital, dels tres als sis. Aquest desplegament de sensacions eròtiques van de la mà del desplegament de la nostra iniciativa. El plaer és un dels motors de Vida des que naixem: la sensació de benestar a través dels nostres sentits, l’experiència de joiar-nos íntimament en estar a la nostra pròpia pell, la celebració d’ocupar, amb el permís que només atorga l’amor, l’espai de la nostra primera casa, és a dir, el nostre cos. En aquest moment evolutiu concret, el plaer se centra en els nostres genitals. És aleshores que tota la força del nostre animal humà intern es vol expressar per mitjà de les nostres ganes de descobrir el món, tafanejar tot allò que veiem, investigar com funcionen les coses, obtenir plaer en l’autocontacte eròtic, preguntar els perquès de tot allò que volem entendre, etc. Aquesta força és pura Vida cap al món, doni’s dins, cap a fora.
Si hem estat acompanyats per figures d’aferrament suficientment bones, tindrem la curiositat, la iniciativa i el sentit del plaer encara a l’abast de la nostra mà, sentint gaudi a descobrir (ens) ia aprendre cada dia de la nostra Vida. Si en canvi, no hem pogut exercir el dret de l’exploració del nostre cos i del món és molt probable que ens faci vergonya el nostre poder sexual, i que visquem una Vida a mig gas, encara sense saber-ho. Hem reprimit la potència vital del nostre chakra arrel, que ens connecta directament amb la Terra i amb la nostra sensació d’estar vius. També és probable que el nostre valor intrínsec per ser qui som estigui posat en dubte i tinguem una veu dins que opina, analitza i censura allò que som, sentim, pensem i fem, per no sentir-nos prou bonxs, així que ens passem l’estona esforçant-nos per ser d’una altra manera, per seguir perseguint aquesta aprovació que no rebem ara.
Com és la teva relació amb el plaer i el dolor? Què has fet avui que t’agradés? Com acompanyes el joc i les exploracions/expressions de plaer dels teus fills?
A la infància s’entreteixeix el mapa de la personalitat adulta amb què caminarem per la Vida. Si t’interessa conèixer aquest mapa per ubicar-te a qui ets i per acompanyar el més respectuosament possible als teus fills pots participar al nostre curs Online en viu “Coneix-te: infants internx. Coneix-li: infants externx” que començarà a la tardor. Si tu també et fas les mateixes preguntes que has trobat en aquest article pots participar al “Cicle de 3 Tallers psicocorporals per a la vida quotidiana” que inicien aquest mes.
Lara Terradas
Psicòloga Col. 15613
Terapeuta Gestalt, Corporal, Infantil, Familiar i Energética
lara.terradas@acompanyamentfamiliar.com
