Bé, doncs la resposta és SÍ.
És fàcil?
La resposta és DEPÈN.
I per no entrar en facilismes musicals (“del color com es miri, tot depèn”) et vinc a donar unes pautes perquè puguis revisar què és el que pot estar passant en la teva relació amb els teus fills perquè això no passi.
Ja m’hauràs sentit parlar moltes vegades que cada família és un món, i més enllà dels temperaments infantils, la diversitat ve donada pels caràcters dels adults. Conèixer-te una mica més en les teves tendències t’ajudarà moltíssim a identificar les dificultats més grans en relació amb els límits i la teva criança.
Fixa’t en aquests patrons que et deixo aquí a baix i pren-te una estona per, molt amorosament, analitzar amb quines d’aquestes tendències et sents més afí.
Tipus de criança:
1. PERMISIVA: es tracta daquelles persones que han confós l’amor amb la complaença. “Si els dic que no, no els vull”, “Si els dono el que em demanen, se sentiran més amadxs”. Des d’aquest lloc, els LÍMITS es perceben com una castració als desitjos infantils i tenen por de generar-los traumes. Acostumen a ser persones amb dificultat per sostenir la FRUSTRACIÓ dels seus fills, de mantenir-se FERMES al seu lloc adult (sovint perquè poden venir de famílies autoritàries i no volen reproduir el que els va danyar a la seva infància) i de saber-se CAPAÇOS de discernir quins límits cal posar i com fer-los complir. De vegades passa que dilaten el moment de posar el límit i aquest acaba arribant de cop quan ja no poden més.
Fixa’t que aquí no hi ha amenaces ni xantatges en un inici, més aviat tot al contrari. Les persones que us identifiqueu amb aquesta categoria, seria important fer una bona feina amb descondicionar aquestes creences i en ancorar la vostra força interna per sostenir els vostres fills en moments de frustració i enuig. Els límits els cuiden i els donen seguretat i estructura, encara que per moments no els agradin. Això us permetrà posar-los a temps amb força per evitar que, a la llarga, us surtin com no voleu i això alimenti la roda que posar límits no és bo. A més, recorda’t que amb cada límit que li posis al teu fill li regales una llavor perquè en un futur se’ls pugui posar ell o ella mateix.
2. NEGLIGENT: en aquest cas ni l’aferrament ni els límits són ferms i segurs. Les persones que es col·loquen en aquest lloc poden tendir a pensar que els seus fills estan preparats abans d’hora, i així es genera una falsa autonomia on no hi ha acompanyament ni presència. Frases del tipus “que s’espavili solx”, “això ja no ho pot necessitar”, “em manipula amb les seves demandes i jo passo” poden estar en el dia a dia d’aquestes criances. Podem revisar, si tendim a aquest punt, si l’aferrament que vam tenir amb la nostra mare o pare va ser amorós i present. Potser ens van obligar a ser grans abans d’hora (conscient o inconscientment) i esperem el mateix dels nostres fills.
Aquí podem trobar-nos amb models familiars en què l’amenaça i el xantatge serien més desitjats pels fills que l’abandó que senten davant aquest tipus de comportaments. A la teoria del Sistema de Carícies de l’Anàlisi Transaccional veiem que els nens, per més dur que soni, prefereixen un mal tracte a l’absència d’aquest. L’abandó emocional és el pitjor dels càstigs per a todx hijx. Si et situes en aquest rang per moments, seria interessant que poguessis reconnectar amb les necessitats que vas tenir de petit i ningú no et va donar. Això estova el cor i ens acosta a allò genuí dels nostres fills.
3. AUTORITÀRIA: aquí tenim aquelles persones que usen l’imperatiu com a manera de comunicar-se. “Ho fas perquè jo ho dic”, “s’ha acabat el conte”, “o t’espavilas o et càstig”, poden ser maneres de parlar als teus fills. El control i l’exigència que et brinda la teva qualitat d’adultx la fas servir per “fer creure” als teus fills, sense adonar-te que acaben obeint (si ho fan) més per por del càstig que per integrar els límits. Potser has crescut amb aquesta mateixa exigència a la teva infància, o que creus que el fet de no tenir-la t’ha suposat un problema a la Vida.
Aquest és el tipus de criança en què més abunden els càstigs i els xantatges. Les persones adultes els fem servir perquè podem. Així de fàcil. Quan la nostra autoritat sana es transforma en autoritarisme fem abús del nostre poder i recorrem a aquestes estratègies de subordinació. Castigar està molt allunyat de posar conseqüències adequades a les infraccions que han comès els fills. Per saber si els límits són adequats, aquí us anirà molt bé que us reviseu amb algú neutre que tingui coneixement de les etapes evolutives del vostre fill i us ajudi a desxifrar les vostres necessitats autèntiques. T’asseguro que la lletra amb sang no hi entra, es fa amarga. Els teus fills es faran grans i arribarà un moment en què el teu autoritarisme els haurà fet mentiders professionals, carregaran amb molta rancúnia i, probablement, s’acabin parlant a si mateixos -o a altres- de la mateixa manera.
4. NUTRÍCIA: en aquesta categoria hi ha un equilibri -la major part del temps- entre l’afecte i la comprensió cap als nostres fills, i els límits que els posem. A més, quan ho fem és des d’un lloc respectuós i adequat a la seva etapa i necessitats. “Sé que això et costa, però ja és hora de….”, “M’adono que vols més. Ara ja has de parar”, “Veig que estàs enfadat perquè t’he parat. T’acompanyo fins que estiguis millor.” Aquest tipus de missatges parteixen de l’escolta activa i la comunicació no violenta. És una manera de comprendre que les criatures són persones i, per això, mereixen que els tractem amb respecte, amor i autonomia.
Estic segura que et col·loques aquí la major part del temps i que, puntualment, te’n vas a una d’aquestes categories. Si és així, pots fer un treball d’acompanyament i d’indagació sobre quines eines et poden ajudar a acabar de regular les gatades que et sorgeixen en moments de límits.
Si, per contra, després de llegir-me estàs convençuda que passes la major part del temps en una de les altres categories, et recomano que no esperis més i busquis suport per desfer els nusos interns que et mantenen en aquestes dinàmiques de funcionament a la teva criança. Ets a temps.
Si vols saber més sobre els límits, què són, com posar-los, eines per fer-ho i observar com he acompanyat una desena de casos pràctics, pots accedir aquí al Curs Online sobre “Límits”. Ho tindràs disponible per SEMPRE i et servirà de brúixola en moments que creguis que no saps per on sortir.
Elisenda Pascual i Martí
Psicóloga, psicoterapeuta y escritora de libros de crianza respetuosa
Directora de Cursos de Criança Respectuosa
