La maternitats, en molts casos, són solitàries i aïllades, alienes a altres dones maternants. Són així producte d’una societat que ha promogut l’individualisme des del capitalisme, el patriarcat i s’està potenciant amb la situació actual que encara imposa més distàncies: cadascuna a casa seva la seva criança. Com a éssers humans tenim una naturalesa individual i també social. La grupalitat és font d’identitat, autoestima i autoconsciència. L’excés d’individualisme ha fet, entre altres coses, que la maternitat es visqui de manera solitària i es comparteixi poc amb altres dones a la mateixa situació. De vegades fins i tot hi ha esforços a fer veure que tot és meravellós de cara a la galeria, pel mandat insconscient de la superwoman i supermama, cosa que encara el deixa a una més separada del món, i en contradicció amb una mateixa.
Adoro els grups terapèutics, perquè els veig com una reproducció de l’ancestral xarxa humana, per compartir llàgrimes i somriures. Hi creuem les fronteres de l’individualisme i de l’aparadorisme, cosa que cura la ferida de separació i sacia la set de tribu, per descansar en la pertinença de sentir-se part del grup, que acull sense judicis a qui participa.
Ser i exercir de mare és una de les coses més complexes del món. Es posen en joc, alhora i en versió amplificada, els atributs més essencials de la personalitat: l’ombra (tot el que quedava enterrat a l’inconscient) es manifesta de manera inevitable així com els aspectes més lluminosos també poden florir.
Per això crec que la maternitat pot brindar una oportunitat de profund i accelerat autoconeixement: és un gran mirall on veure’s reflectida. A través del desenvolupament evolutiu de les criatures es reviu, de manera inevitable, la infància de la mare. En aquesta actualització de la teva pròpia infància a través de la dels teus fills és comú projectar, posar-hi aspectes que et pertanyen, com si fossin seus. Això fa que allò que els passa et sembli el mateix que et passa o et va passar a tu. En aquesta acció, sense voler, deixes de veure com són perquè el filtre de les teves ulleres està entelat de la teva biografia emocional esperant a ser processada. Busca trobar una resolució de temes passats a través de ser reviscuda al present. I els teus fills com dic, són un camp fèrtil on reviure.
Per exemple, he vist en moltes dones amb fills repetir-se aquesta escena: el fills se sent rebutjats a l’escola i lx ma-pare creu que pateix igual que quan ell/ella es va sentir igual en un escenari semblant. És tan natural empatitzar i projectar que per això és important tenir cura del grau de projecció. És a dir quant confons, sense voler, que “el teu és igual que el meu”, cosa que et fa actuar sense veure el teu fill. Qui veus primer, encara que no t’ho sembli, és la teva niñxa interna pendent d’una resolució del seu dolor, i et surt un impuls de voler protegir el teu fill perquè “no passi el mateix que tu”. Aquesta reacció és un ressò de la teva pròpia por. Des d’aquest prisma et ficarà al llit percebre que la vivència, necessitats i recursos per fer front a la situació del teu fill no són iguals a les pròpies. Quan et reconeixes, sents i digereixes la teva ferida emocional, després veuràs els teus fills pel que són, no pel que ets.
En els grups terapèutics acompanyo la mare a poder reconèixer les pròpies projeccions cap als seus fills, entre altres temes. És molt bonic veure com quan una dona recupera per a si allò que està projectant els seus fills, hi pot haver altres dones al grup, que per la ressonància de l’efecte mirall, també recuperin allò que estaven projectant als seus fills.
A parer meu, aquests grups són llocs de trobada sagrat que honren la socialitat sana, la sororitat entre dones mares, la que sosté i nodreix, no la que separa i resta. Són un espai de trobada per poder-se reconèixer cadascuna en una mateixa i en les altres en el recer incondicional dels braços del grup, com una gran mare. És un lloc entre persones d’igual a igual on cada una pot expressar les seves inquietuds i necessitats.
L’efecte del grup és fer de contenidor i amplificador de les vivències pròpies. M’agrada fer servir la metàfora de la campana per als grups. Mostrar-se en el grup és com cantar dins una campana: el so és contingut per les parets i reverbera de nou cap a la veu de la prsona cantant de manera amplificada, tornant-li el ressò de la seva pròpia veu multiplicat.
El grup terapèutic ofereix un espai de confiança on poder obrir-se, mostrar-se amb el que passa i ser acceptada com a tal, sense necessitat de falsejar i posar-se la màscara social amb què solem anar pel món a la recerca d’aprovació i reconeixement.Tenir relacions amoroses és una font de nutrició necessària per expandir-se per a una mateixa i amb les criatures. El fet de compartir aquest nivell en els grups, exercitant la musculatura de l’amor, en la freqüència vibratòria del cor i deixant la ment descansar, genera una intimitat que com a espècie humana estem necessitant urgentment en aquests temps que conviden a la deshumanització del que és inherentment humà.
Lara Terradas
Psicòloga Col 15613
Terapeuta Gestalt, Corporal, Infantil i Familiar
