En una conferencia sobre pantallas y nuevas tecnologías, una madre me preguntó: «¿cuantos minutos de pantalla al día recomiendas para un niño de 3 o 4 años?». Mi respuesta fue: «cero». Todavía recuerdo la cara de aquella madre, entre sorprendida y bloqueada. Detrás de una pregunta como ésta, a menudo esperamos encontrar una respuesta que nos tranquilice, una respuesta que nos afirme que «no lo estamos haciendo tan mal». Pero la respuesta real sigue siendo “cero”. Aquí me gustaría diferenciar entre manipular un aparato electrónico (móvil, tablet, ordenador) y visualizar una pantalla. Antes de los dos años soy contundente: «cero, de todo». De los dos a los seis años podemos regular el tiempo de pantalla según la edad, siendo el mínimo posible y siempre supervisada, es decir, eligiendo los contenidos y acompañándolos. En esta etapa también soy contundente: mi opinión es que ninguna criatura antes de los 6/7 años debería manipular un aparato electrónico.
La primera infància, dels 0 als 6/7 anys, és una etapa clau. Durant aquests anys es produeix el major, i més intens, creixement de la nostra vida, la major part del desenvolupament motor, social i emocional. En aquesta etapa construïm el llenguatge, un aprenentatge molt allunyat del fet d’estrènyer un botó perquè surtin imatges i sons. Aprenem a relacionar-nos amb iguals i amb persones adultes, res que una màquina pugui ensenyar. Al contrari, els aprenentatges es donen a través de l’experiència (el contacte amb la vida, la natura, les persones), el joc (simbòlic, motriu), les emocions. El contacte amb les pantalles i les tecnologies no només resta oportunitats per aprendre de manera saludable, sinó que interfereix en aquests aprenentatges generant dificultats greus. Amb l’excés de pantalles estem privant les criatures d’un dret bàsic: créixer amb salut.
Ja fa més de deu anys que surten estudis contínuament alertant sobre els riscos de l’excés de pantalles a la infància. En destaco alguns per tenir-los presents: dificultats per desenvolupar habilitats socials i comunicatives, dèficit d’atenció, retard a la parla, dificultats d’aprenentatge en lectoescriptura i matemàtiques, hiperactivitat, descens de la tolerància a la frustració, retard en el desenvolupament motriu, augment del risc de miopia.
A la meva professió, he acompanyat molts nens i nenes a l’etapa de primària amb dificultats d’aprenentatge clarament derivades de l’excés de pantalles, ja generades a la primera infància. Amb això no vull dir que les pantalles siguin l’única causa, però sí que la seva influència és molt elevada. Contínuament llegim estudis alarmants, els equips psicopedagògics i els centres terapèutics ja fa temps que detecten casos constantment amb dificultats emocionals o escolars derivades de l’excés de pantalles. Què ens passa? O què més ha de passar? Perquè ens costa tant limitar-ne l’ús a les nostres filles i fills? A la meva tasca acompanyant famílies, m’he trobat sobretot amb dos tipus de respostes.
La primera: «necessito temps per a mi». Una necessitat totalment legítima i bàsica per a la teva salut i la del teu sistema familiar. Intentem llavors de quina manera pots tenir temps per a tu sense necessitar fer ús de les pantalles. Com són les teves rutines i dinàmiques familiars? Com són els vostres enllaços? Com són els vostres jocs? De quina manera ets present? Quina relació tens amb els límits? I amb el conflicte i la frustració? Podem treballar moltes coses abans de substituir les nostres dificultats per una pantalla. La pantalla és com una tireta, tapa però no guareix.
La segona: “quan abans ho aprengui millor, vivim en un món envoltat de tecnologies”. Fals. Nosaltres ho hem après a l’edat adulta i no ha estat un drama. Quan necessiteu aprendre a manipular aparells electrònics, ho farà. I a més ho farà més ràpid i millor que nosaltres, justament perquè les tecnologies ens envolten. Darrere d’això sovint hi ha un pensament del tipus «que el meu fill no es quedi enrere» o un altre de més amagat «vull posar-s’ho fàcil». Pensaments legítims, amb la intenció de cuidar i oferir el millor al nostre fill o filla. Però aconseguim justament el contrari del que desitgem.
Com sempre explico a les meves sessions, la responsabilitat de criar els nostres fills i filles és totalment nostra. Ells estan creixent, aprenent, provant… i són un termòmetre, un mirall constant de com els acompanyem. Dit ràpid, si la meva filla té dificultats per tolerar que li tregui els dibuixos o el mòbil, jo sóc qui ha causat aquestes dificultats i, per tant, el responsable de mirar què puc fer per millorar la situació. Potser heu utilitzat les tecnologies massa vegades com a substitut d’una necessitat més important (per exemple el desig de la meva filla de jugar amb mi o la necessitat de descansar,). ¿Quantes vegades he fet servir la pantalla per evitar manejar alguna situació? I sobretot, quin ús faig jo de les pantalles i les tecnologies? Ja sabem que l’exemple és el millor recurs i el més potent. Aleshores perquè mirem cap a fora abans de mirar cap a dins? Quantes vegades estic mirant el mòbil mentre la meva filla em demana que la miri o que l’escolti? I quantes vegades m’enfadaré jo més endavant quan vulgui parlar amb ella i no m’escolti perquè està xatejant? Assumir la responsabilitat és sovint el més difícil, i sempre és el camí més sa.
Gus Bas Planas.
Psicòleg i Terapeuta Familiar.
