Dos dents han deixat
un rastre de granada
al meu pit, quan encara
tu no en tens per clavar-les
en allò que se’t fon.
MARIA-MERCÈ MARÇAL
El nostre nadó neix i, de cop i volta, descobrim que el pit es converteix en el cordó umbilical que ens manté unides amb sang i amor que ens corre per l’ànima.
Els primers dies, després del part i del postpart, estem esvalotades. Aquesta manera de donar i rebre, de conèixer-nos amb la criatura, pot arribar a ser un dels moments més especials de la vida, per la gran connexió i intimitat profunda que s’arriba a produir. La màgia de la vida. Ens apareix el fet de no poder deixar d’estar i de mirar, amb amor, aquest reflex meravellós i fort, per part del nadó, de cercar, trobar i succionar. I és en aquest estat on no hi ha cap elaboració mental ni pensaments. Al moment, podem notar com tot el nostre cos i el seu, la nostra olor i la seva, la nostra veu i la seva són una absoluta connexió.
Cal anomenar que la societat no ens permet tenir aquest temps i aquesta intimitat. És important posar límits per poder cuidar-ho, si no és així, correm el risc de no poder lliurar-nos i viure aquest moment. També és important comentar i combatre la perspectiva que les mares que no donen el pit són menys o pitjors mares. Ser mare és molt més que el fet de donar el pit i totes les decisions han de poder ser respectades i no jutjades. Cadascuna parteix d’una realitat personal i fa el que pot i el que necessita, i escull des de la seva pròpia llibertat.
El nadó necessita el nostre cos per sentir el contacte, i nosaltres ho necessitem per produir llet. Aquesta llet és, sobretot, amor, presència, tendresa, calor i sustentació. És així que podem connectar amb l’instint i els cicles vitals des d’un aspecte animal i salvatge, on tot és naturalment perfecte. I és des d’aquesta situació que podem percebre que el nostre nadó es nodreix de l’energia de l’aurea del cos de la mare. Un regal de trobada amb nosaltres mateixes.
La naturalesa de l’amor maternal sorgeix com una afirmació incondicional del nadó i de les seves necessitats. I és amb aquesta entrega que podem inculcar al nadó l’actitud de l’amor envers la vida. . Amb el pas del temps, anem entenent que aquest nadó creix i que ha de sortir, a poc a poc, del ventre matern i deixar el pit, i que esdevindrà un ésser humà completament diferenciat.. La veritable essència d’aquest amor maternal és anar amb compte que la criatura creixi, i això significa, entre altres coses, deixar que se separi de nosaltres. Som dos éssers units que ens separem, i hem d’ajudar i desitjar aquesta separació. Aquest període és difícil, requereix generositat i capacitat de renúncia total a canvi de res, excepte de la felicitat de l’ésser estimat. És per això que ens cal poder estar arrelades fermament a la nostra pròpia existència.
GRÀCIES, Júlia, per permetre’m viure aquest regal de la vida.
Febrer del 2021
Laura Casadó
Terapeuta
