Com a dones, amb l’arribada de la maternitat, se’ns desperten les parts desconegudes del nostre món psicològic i espiritual. Travessar l’ombra per portar-la cap a la llum i curar-nos és la tasca que –amb tanta duresa i alhora bellesa– se’ns posa davant. Els fills són una gran oportunitat. Són uns mestres.
Sovint la tendència que ens apareix és crear fantasies per no connectar amb la nostra realitat que, en algunes ocasions, està carregada de solitud, abús, dolor i abandó.
Ens dediquem a inventar realitats boniques per no patir, però finalment, amb el naixement, l’ombra sempre apareix.
Com a filles no podem obviar que la relació amb la nostra mare té un pes i un sentit transcendental. Les nostres mares tenen les ferides i, alhora, d’una manera inconscient, perceben el nostre apoderament com una pèrdua. Això sens dubte és fruit de la nostra herència cultural sotmesa a la visió del patriarcat, que nega la pròpia capacitat de la dona per fer-se ella mateixa.
Cal obrir el camí de l’entrega i de l’amor per poder refer-nos de l’herència del nostre llinatge matern, i començar el procés de poder convertir-nos en nosaltres mateixes, amb l’anhel de sentir-nos autèntiques. Sovint aquesta ruptura amb el nostre llinatge matern pot ser conflictiu i provocar distanciament. En realitat, aquesta situació servirà per reforçar l’enllaç i curar-lo.
D’una manera molt profunda sentim que no podem ser feliços si la nostra mare no ho és. Això és fruit del dolor que sentim en veure-la patir, però aquí hi ha el parany de l’ego.
Només sentint el dolor, podem drenar això que ha de ser curat. “Ploro per mi, per tu, mare, pel nostre llinatge matern. Només d’aquesta manera ho podem honrar donant-li el luxar que mereix. El duel portarà cap a l’alliberament i el dolor obrirà el camí de la compassió cap a les nostres mares.”
El que ens passa majoritàriament és que sacrifiquem la nostra felicitat per la de les nostres mares i no plorem ni drenem la ferida. Ens estanquem intentant salvar-les, però nosaltres NO PODEM FER-HO. Cal rendir-se davant aquest fet i no sempre és fàcil. Cal poder dir a la mare: “mare, deixo que recorris el teu propi camí”. Així podem alliberar-nos com a filles. Aquesta és la manera com podem ensenyar els fills a no carregar amb el dolor dels altres.
Actualment veig moltes dones a la consulta que esperen que les seves mares les empenyin a viure la seva vida. El que passa en realitat és que aquestes són incapaces de viure la seva pròpia. Estan submergides en una lluita perduda que les frustra constantment.
Trobem a faltar les nostres mares. Si no fem un duel sincer d’aquesta necessitat de cura, tendresa i presència maternal que no sentim, aquesta interferirà a les nostres filles d’una manera inconscient causant dolor i conflicte. Guarit la ferida de la mare ens apoderem per ser capaços d’iniciar les nostres filles en el seu camí, perquè elles puguin ser les que vulguin ser.
Si us ve de gust compartir una mica més, us espero al DIRECTE del DIMARTS, 18 de febrer a les 21h horari de Barcelona al costat de laura casada, terapeuta gestalt d’Acompanyament Familiar.
Pots connectar-te a:
FBK: https://www.facebook.com/psicologiarespetuosa
Instagram: @elisendapascualmarti
Quan? DIMARTS, 18 de febrer a les 21H
Pots seguir el meu Canal de YouTube “Elisenda Pascual Martí” per poder escoltar tots els altres vídeos que ja he enregistrat.
Et veig aviat i feliç criança,
Elisenda Pascual i Martí
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora d’Acompanyament Familiar
