Alguna vegada t’has plantejat des d’on parles les teves filles i els teus fills? ¿ Quin missatge s’escolta de fons quan es barallen o no volen fer allò que els demanes?
De vegades són missatges de l’estil: “no deixis que et pugin a la xopa” “això et passa perquè els has consentit massa” “no t’imposes prou” “ets un mal p-mare…
Què passa quan allò que dius actua en resposta a aquestes frases? Segurament surten paraules i accions “dardós” per acabar ràpid amb la situació que solen ajudar poc a una comunicació respectuosa i assertiva.
Molt sovint en sessió sorgeix la pregunta: Com puc fer per no esclatar davant dels meus fills i filles? I jo proposo, inicialment, canviar l’angle, redirigir el focus. En lloc de jutjar què fas, observar DES D’ON ho fas.
Crec que és des d’aquí on hi ha la possibilitat de canvi. De dins cap a fora. Base on després poden aflorar noves accions i estratègies.
I des d’on parlen aquestes frases? Curiosament des de parts internes que volen el millor per a tu. Tenen a veure, en gran mesura, amb allò que et va arribar amb paraules, accions o silencis mentre creixies. Creences que han quedat gravades, pors silenciades, etc. que s’han convertit en una mena de personatges interns que van repetint les mateixes frases. Algunes tenen a veure amb experiències viscudes i d’altres són generacionals o culturals. De vegades són critiques demolidores cap al que dius i fas.
De la mateixa manera que el cor bomba sang sense necessitat que posis consciència, de vegades, et parles amb duresa i no tens notícia fins que pares atenció.
Hi ha persones que responen més a les parts crítiques, d’altres a les parts més adolorides i d’altres a les reactives que busquen adormir el dolor que aflora.
Et poso un exemple. Segurament hi ha situacions en què et sents més còmoda que altres. Amb algunes sembla que perds la claredat i la calma. Posem que és quan hi poses límits. Aleshores potser et dius: “no ho estic fent bé” (o directament “ho faig fatal”), “no poso prou límit”, “si deixo passar aquesta ja no hi haurà remei”, “això ho fa perquè fa temps que jo no…” La llista pot ser llarga. Poden haver-ne d’altres que diuen: “perquè em fan això?” “ja no puc més”, “no hi pot haver un dia de calma?”. I altres diuen: “mira, saps que acabem ràpid, posem un vídeo, mengem uns dolços i punt final”.
Cadascuna intenta trobar l’estratègia més eficaç basada en experiències, sobretot, del passat. El que passa és que en general, més que no pas facilitar, dificulten l’acció clara i coherent.
Et proposo que no intentis resoldre això en la situació de conflicte, quan potser dins teu ha esclatat el debat intern. Moment en què aquestes parts intenten salvar-te i la calma i la confiança queden encobertes pel seu rumor de fons.
Més aviat et proposo de portar l’atenció al cos, a la respiració, donar-te temps o demanar ajuda a un altre referent.
Recorda que vens de generacions de premis i càstigs i moltes vegades llegeixes la realitat en termes de correcte/incorrecte. I algunes de les seves conseqüències són que davant del conflicte desapareixes en un mar de frases polaritzades: “què hauré fet malament?” i de vegades segueix “per merèixer això?” o “que callin ja” o “això no deuria estar passant”.
Imagines quant diferent pot ser el resultat si escoltes:Què puc fer per mi? Què sento? Què necessito? Fet que, a més, promou la mateixa comprensió cap a fora.
No cal que tinguis una biografia traumàtica per viure aquesta multiplicitat. A totes ens han educat per amagar algunes parts nostres, i quan algun esdeveniment amenaça de destapar-les, les parts de contenció (més crítiques) i distracció actuen amb insistència. I, de vegades, si no és a través d’un procés d’autoconeixement profund, no ens n’adonem.
La bona notícia és que n’hi ha una que passi el que passi les abraçarà a totes i posarà l’afabilitat necessària per estar en sintonia amb el moment present.
Crec que escoltant cada cop més aquesta part autocompassiva és més fàcil adoptar recursos en situacions que et bloquegen.
Com hi accedeixes habitualment? Què et torna a la calma? Hi ha a qui va bé l’exercici físic, la meditació o l’art. Aquesta part de tu que sorgeix aquí és la que busques al moment de dificultat, i per sentir-la necessites que la teva atmosfera interior hagi tornat a la quietud en moments de seguretat per a tu.
I ¿ com la distingeixes de les altres?
Quan aquestes parts es converteixen en disfuncionals es tradueixen en perfeccionisme, intel·lectualització excessiva, evitació de conflictes (amb el cost psicològic que suposa), accions impulsives, la salvaguarda del dolor a través de la ira o la desvalorització a través de pensaments i sentiments de no merèixer o creure’t fracàs.
En canvi, la part autocompassiva (o Self) us aporta confiança i creativitat. Actua amb presència, amb veu clara, directa i amorosa. Quan aquesta lidera, les altres poden afluixar i col·laborar per al benestar (el que veritablement desitgen). Aquesta part observa el món i, per tant, els conflictes, amb curiositat, sense judici.
Així, paradoxalment, la teva descendència i els moments difícils t’ofereixen l’opció de guarir ferides, de detenir-te i retrobar-te amb la quietud que t’habita.
Et convido a descobrir com accedir-hi.
Mentre recordeu-vos que: Estem juntes en això. Totes les persones compartim experiències similars. Pots compartir amb qui saps que t’escolta. No cal fer i fer per a Ser. Les teves criatures t’estimen per Ser qui ets.
I et proposo: Canvia les preguntes que et fas. En lloc de: perquè em passen aquestes coses tan horribles? (el teu inconscient es posarà en marxa per respondre’t) dir, per exemple: Què puc fer per voler-me més i millor? I redirigeix el rumb. Fes tribu, les teves cèl·lules la troben a faltar. Queda amb amigues, amb les quals pots estar sense mesurar les paraules. Tracta’t amb dolçor. Troba espais de regeneració: poden ser de deu minuts al dia o alarmes per aturar i voler-te en qualsevol format. Observa des d’on et parles. Demana ajuda. “l’he de fer” per eleccions. Comparteix i co-crea. Atura’t a escoltar el vent, el batec de la Terra, els teus passos.
Crec fermament que per deixar de cridar i explotar amb els teus fills necessites deixar de cridar-te i anestesiar-te internament.
Elisabet Rodríguez Piñero. Terapeuta Sistèmica i Humanista.
