La necessitat de revisar la nostra història personal per promoure una criança prou bona
Abans d’entrar en matèria m’agradaria aclarir que, encara que hagi triat aquest títol, no vol dir que la maternitat estigui obligatòriament lligada al trauma, a les ferides o a experiències doloroses. Però tampoc al món ideal, perfecte i de color de rosa.
El que sí que puc afirmar, després de molt d’estudi, trajectòria clínica i la meva pròpia experiència personal (si ets mare o pare sabràs del que parlo) és que el camí de la maternitat no deixa, de cap manera, indiferent. Ja des d’abans que arribi el buscat (o no) embaràs, es pot experimentar com una de les experiències més complexes, desafiadores i transformadores que podem experimentar a la nostra vida. Si es pren com una oportunitat de creixement, pot suposar un camí profund d’autoconeixement i reparació.
Aquesta experiència pot ser encara més complexa quan, en algun dels trams del viatge de la maternitat, se’ns desperta aquella nena que vam ser i que encara viu al nostre interior. Si la nostra infància ha estat grata, prou bona, potser aquest despertar de records s’associï a sensacions amables, agradables i gratificants (encara que no lliure de reptes i dificultats). No obstant això, quan aquest procés activa traumes infantils no resolts, poden aparèixer símptomes diversos (com a tensió, insomni, ansietat o angoixa), desconnexió emocional o sentiments de culpa o poca vàlua. Tot això pot afectar tant el benestar de la mare com la capacitat de resposta davant les necessitats del nadó.
Permet-me recordar-te, a tu que em llegeixes, que estic segura que ho estàs fent tan bé com pots amb les eines i coneixement amb què disposes en aquest moment.
Què són les ferides emocionals?
Imagina que tots i totes tenim parts que formen la nostra pròpia “família o sistema intern”. Tenim parts emocionalment ferides, que són aquelles que es van quedar adherides a experiències de la nostra infància, en la qual no teníem els recursos interns o el suport extern necessari per integrar-ho o manejar-ho, i les vivim en solitud. Aquestes experiències d’abús, abandó, rebuig, desprotecció, maltractament o insuficiència marquen el nostre camí vital. Són parts que ens connecten amb el dolor i el patiment i que sovint queden amagades a l’ombra de l’inconscient. En els casos més complexos, hi pot haver trauma del desenvolupament, és a dir, experiències doloroses que es van experimentar en soledat, a una edat primerenca, i que van superar la nostra capacitat d’afrontament de manera repetida en el temps.
També tenim parts internes protectores, parts que evitaran, com sigui, que tornem a entrar en contacte amb aquest dolor i patiment ja coneguts del passat. Aquestes parts protectores s’activen davant de qualsevol detonant que ens connecti amb aquella experiència o ferida (no integrada) que resideix sovint a l’inconscient. Solen ser parts autocrítiques, perfeccionistes, controladores, preocupades, autoexigents, complaents, dissociades…
També comptem amb parts sanes, aquelles que conserven les nostres habilitats, capacitat de superació i de connectar amb la vida.
En el treball d’integració de parts internes podem arribar a la reparació i harmonia del nostre sistema intern, guarint el dolor de les parts ferides i traient a la llum el potencial de les nostres parts protectores perquè ens puguin servir d’una manera positiva i funcional a la nostra vida.
Per què la maternitat se’ns presenta com una etapa d’especial vulnerabilitat psicoemocional?
Ja des de l’embaràs, podem experimentar una sensibilitat emocional creixent i un impuls o necessitat de revisar i comprendre els nostres vincles primaris. Aquest procés és part del que anomenem «transparència psíquica», des que Monique Bydlowsy (2007) definí el terme. Això apunta també a la possible reactivació de dols no resolts i de les nostres parts ferides, que es traslladen de l’inconscient al conscient, i que poden servir per facilitar la vinculació afectiva amb el nadó.
Ja des del segon trimestre de l’embaràs, la mare comença a sentir els moviments fetals, cosa que genera l’impuls de creació de la fantasia projectiva sobre com serà el seu nadó i com serà ella com a mare, cosa que la porta a revisar, inevitablement, la relació amb la seva pròpia mare o figura primària. Aquest procés s’anomena “representació materna”.
Com assenyala Klaus, l’enllaç mare-bebè comença a formar-se a l’embaràs i està afectat per una sèrie de factors interpersonals i ambientals com són la qualitat de la relació de parella, el suport social, la presència d’estressors, la dinàmica intrapsíquica sobre com es concep el nadó i sobretot, la manera com la mare va ser criada per les seves figures.
Què sent una persona que presenta trauma emocional?
Els símptomes del trauma són variats i poden anar des de canvis d’humor abruptes, irritabilitat, ira, commoció, ansietat, por, culpa, vergonya o desconnexió… i es presenten de manera intensa i sostinguda en el temps.
Aquestes respostes relacionades amb el trauma són incompatibles amb l’experiència de vitalitat, el contacte amb el plaer i l’aprenentatge, la vinculació i certa consistència cap a les cures pròpies i cap a l’altre, aspectes imprescindibles per a un desenvolupament psicoemocional saludable a la criatura en els primers anys de vida. Tot això pot generar dificultats en la generació d’un aferrament segur al fill/a.
Com sabem, la teoria de l’aferrament de Bolwby (1969-1980) estudia la formació de del vincle entre el/la nen/a i la seva mare o cuidador/a primari/ària i defineix l’impacte d’aquest en el neurodesenvolupament i el creixement social i emocional de la criatura, establint diferències entre els estils d’aferrament segurs i insegurs. La resposta de la mare o cuidador/a principal davant l’angoixa del nadó és un aspecte central en la formació d’un aferrament segur. Cada cop més estudis confirmen que l’estil d’aferrament de la mare serà un predictor de l’estil d’aferrament en el fill/a, i hi ha una transmissió transgeneracional quan no s’intervé de manera primerenca (Benoit & Parker,1994; Fonagyetal., 1991, Vanljzendoorn, 1995).
Una gran oportunitat de sanació
La bona notícia és que, malgrat els desafiaments que comporta la maternitat, també és una molt bona oportunitat de sanació quan a la motxilla que carreguem es troben experiències traumàtiques no resoltes. L’experiència de ser mare o pare pot ajudar a elaborar i curar, si s’hi posa intenció, promovent el creixement personal i enfortint la relació amb una mateixa, amb el fill i amb la resta del sistema familiar. Aquest treball posarà les bases per a la generació d’un aferrament segur, una estructuració de la personalitat el més saludable possible de la criatura i una base emocional més sòlida.
Ja des de l’embaràs, es dóna un moment idoni per elaborar aquells sentiments que afloren en la mare i que poden generar malestar, promovent una elaboració i una integració primerenca, potser més ràpida i directa que en altres moments de la vida.
Aquest camí serà més fàcil i amable recórrer-lo acompanyat/da per un/a professional especialitzada en l’etapa perinatal i en trauma, amb qui poder generar un vincle segur i respectuós que ens guiï pel camí. És en aquest espai terapèutic on es donarà un sosté amorós i compassiu que recreï el que necessita el/la nadó, aquest ens permetrà elaborar la nostra història i reparar les nostres ferides, traient a la llum les parts sanes i funcionals del nostre sistema intern.
En aquest corriol, podrem trobar i posar en pràctica una nova forma de cuidar, tant de nosaltres mateixos com de les persones que ens envolten, deixant de perpetuar patrons nocius i generant una maternitat més connectada amb el plaer, el gaudi i la connexió.
Iris Gómez Olivié- Psicòloga Sanitària especialitzada en Psicologia Perinatal i Trauma
